El geni i la grandesa de la tragèdia grega i d‘una Medea d’avui

Ahir dijous em vaig afanyar al Teatre Lliure a veure la primera representació a Barcelona de la trilogia de tragèdies gregues Edip rei, Medea i Antígona, presentades (només durant tres dies) pel Teatro de la Ciudad madrileny. Em va tocar la Medea protagonitzada per Aitana Sánchez-Gijón, en una adaptació teatral del director Andrés Lima de l’obra seca i dura de Sèneca a partir de la clàssica d’Eurípides. No és fàcil versionar el geni i la grandesa de la tragèdia grega ni dirigir una Medea, per més que la protagonista posi tota la seva energia en escena de manera generosa. El resultat

en aquesta ocasió es troba descompensat entre el tour de force d’Aitana Sánchez-Gijón i l’erràtica posada en escena.

Medea és el drama esqueixat de la mare que mata els seus fills per venjar-se del marit que l’ha abandonada, després que ella l’hagi ajudat a culminar les seves ambicions. “Per tu he matat i he parit. Jo, la teva gossa, la teva prostituta. Jo, graó de l’escala de la teva glòria ungida amb els teus excrements, la sang dels teus enemics. No he comès cap crim per odi, sinó per amor de tu. No hi ha pitjor dolor que el de l’amor!”, proclama Medea. 

Aquestes obres que avui identificaríem massa expeditivament amb telenovel.les de canal berlusconià, carregades de passions devoradores, furors extrems, destins hostils, dissorts inexorables, cadàvers insepults, raptes fatídics, assassinats truculents, incestos, concubinatges, mares que maten els fills, fills que maten el pare i es casen amb la mare o germans que es maten entre ells, es continuen representant 2.500 anys després perquè les retorçades i sangonoses tragèdies gregues divulgaven entre el públic de l'època lliçons cíviques i polítiques derivades dels nous plantejaments de la democràcia inventada a Atenes. Ho continuen fent en alguna mesura i per això mantenen la vigència. 

Les dones constituïen a Atenes la meitat de la població, però no tenien drets legals, no eren ciutadanes. El seu paper descollaria gràcies al testimoni de les obres literàries. Avui ens resulta evident que Medea, Clitemnestra, Helena, Penèlop, Lisístrata, Electra, Ifigènia, Hècuba, Fedra o Antígona encarnen aquella innovació dels valors democràtics amb tanta o més precisió que molts homes. Es pot entreveure de nou, aquest cap de setmana, al Teatre Lliure.