El cronista Met Barran s’esplaia sobre el meu llibre de la tramuntana

El cronista perpinyanès Met Barran ha publicat en francès al seu blog una resssenya del meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que tradueixo a continuació: “L’assagista Xavier Febrés fa bufar molt alt la tramuntana. Tant si la tramuntana us agrada un poc, molt, apassionadament o gens ni mica i sabeu llegir un text escrit en català, no dubteu d’aconseguir Elogi i refutació de la tramuntana. Un llibre, una summa de l’escriptor assagista Xavier Febrés, al qual devem ja una abundant bibliografia sobre el Pirineu, el Mediterrani i autors com Josep Pla, Antonio Machado i Aristides Maillol. Per damunt –o per mor— del vent, aquest escriptor transfronterer i viatger, de ploma tan sensible com sàvia, no amaga la seva adoració per les terres de l’Empordà, el Rosselló i més enllà, a remolc o arrossegat pel seu vent inspirador. Aquest valuós llibre compta amb dos capitals: popular i científic. No és la primera cita de l’autor amb la tramuntana. El 1995 ja li va dedicar un monòlit literari i aquesta vegada, exactament vint anys després, li aixeca un monument de més envergadura, molt nodrit, madurat damunt d’un considerable
sòcol de documentació, des de l’arqueologia fins l’astrofísica, de la medicina a l’energia eòlica, sense oblidar les mitologies i savieses populars referides a aquest vent.

Enamorat de la tramuntana i les seves paradoxes, Febrés no s’hi posa per poc a la primera de les dues parts que formen el llibre. Una part molt subjectiva, fisiològica i intimista, eròtica. Sorprèn llegir a determinat moment un epitalami, un magnífic relat de noces amb el vent, mentre que a d’altres ens descobrim menys analfabets. Un llibre apassionant i molt informat alhora.

La seva escriptura, igual com els efectes sentimentals i intel.lectuals, obeeixen a la vida seqüencial i intermitent del seu heroi, que no és aquí un heroi imaginari ni de pacotilla, sinó un personatge ben real que vagareja per cels i terres i els palpa un poc, molt, apassionadament o gens ni mica. Mobilitza quan convé cos i ànima, sentits i pensaments, la geografia física i la geografia imaginària per tal de modelar una cosa i l’altra. 

La segona part podria fer pensar, atès el seu títol general, a un desplegament clàssic de controvèrsia filosòfica: a favor o en contra de la tramuntana. Aquesta part, més llarga i armada per al debat i el fòrum d’història --amb dades, fets concrets i bibliografia de diverses disciplines, tant meteorològiques com lingüístiques, psiquiàtriques o periodístiques, d’autors i autoritats coneguts o no, celebrats o minoritzats— constitueix un formidable balanç de coneixements sobre la tramuntana, la qual manté un buf inaferrable malgrat no ser cap desconeguda. 

Balanç de coneixements ben útil a una època en què la cultura científica puja rarament al podi mediàtic, amb un repartiment bastant equilibrat entre contribucions de professionals o amateurs de la tramuntana dels dos costats del Pirineu. Fa temps que sabem que Xavier Febrés manté dos amors: l’Empordà i el Rosselló, la Costa Brava i la Côte Vermeille, Figueres i Perpinyà. No hi ha gaires terrenys secundaris per a Xavier Febrés, el qual treballa com un ‘naturalista’ a la manera de Zola i empeny la seva indagació sobre el déu Eol des de la mitologia fins al parc eòlic del Pirineu Oriental (del qual es declara de passada admirador). 

Es complau a confrontar els estereotips populars (que de vegades l’atabalen una mica) amb les dades científiques a les quals aquest cartesià del segle XXI acorda tot el seu crèdit. Si s’inclina per la ciència (els seus mèrits, avantatges i possibilitats), no condemna per això la part de veritat de les nostres creences populars. La tramuntana desarrela més fàcilment un arbre o fa volar una teulada que no pas mata ningú amb les seves revolades, segons un encertat refrany pagès, de poble, de litoral, de rerepaís. 

A aquest gran llibre de 120 pàgines s’alternen l’observació i l’anàlisi, la prosa i la poesia, l’estil líric i enjogassat amb l’estil periodístic i didàctic. Descriu, explica, cita i comenta sense amagar mai els entusiasmes o les còleres. La tramuntana estimula les neurones, fueteja la sang, bufa entre les branques idees preconcebudes o tímids projectes inacabats. S’hi detecta l’incontestable segell patrimonial dels pontífex de l’Empordà –Dalí, Fages de Climent i Pla, per exemple--, però no es tracta de cap opció essencialista. Shelley o Goethe, Leopardi ahir o García Márquez avui també hi deixen la seva empremta, igual com René Char o Claude Simon. 

Febrés, viatger i gourmand, és un comparatista atent. Paisatges, instants, sensacions… Aquest autor, investigador i narrador potser mereixeria el qualificatiu d’home de sabates de vent. Coneix tots els indrets, raconades i grans àrees del vent. Espais de llibertat i espais de drames o de comèdies. L’ha trobat a la Bíblia i l’adora a mil llocs diferents, però sobretot a Quermançó. Coneix tots els seus humors i olors, tant els més elevats com els més baixos. Coneix totes les seves fonts i itineraris, les llengües, els dialectes, els argots i les tribunes preferents (muts i a la gàbia per identificar-les aquí, cal llegir el llibre). Es tracta de tribunes-santuari a les quals s’ha de consentir l’esforç de donar-li cita, de dia o de nit, a qualsevol època de l’any, per lliurar-se totalment al vent. Fins el país de l’Aude, la Provença o més enllà dels Alps. Fins a Menorca i ultramar. 

Aquest llibre d’atmosferes –com diria un humorista--, enciclopèdic i estilós es troba habitat per molta gent i moltes generacions. Participa tant de la micro com de la macrohistòria de la terra, l’aire, el clima. Té un doble mèrit per al lector que vol sentir a la pell i fins els ossos els misteris i els secrets: proporciona una sòlida columna vertebral diacrònica i ofereix una àmplia mirada sincrònica. 

No és cap ironia, que quedi clar, si donem el nom de summa a l’obra d’esperit, de geometria i finesa de Xavier Febrés. Tracta d’arquitectura, de tecnologia, de música, de cançons. De conreu dels terrenys i de land art. De follia i de sexe. De la tramuntana i les seves ratxes, remolins o calmes. Més que una tradició, un monument o un cocktail d’influències en les nostres vides, és l’alè vital del nostre planeta. 

El llibre ha estat prologat i il.lustrat fotogràficament per Josep M. Dacosta, i publicat per la Col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona. Hauria pogut estar dedicat a Eol i Gaia, cosa que en aquests moments de COP21 no semblaria fora de lloc. Esperem una pròxima traducció d’aquest llibre al francès".