Vaig veure Virulazo ballar tango i encara me’n recordo com si fos avui

El 10 de novembre del 1983 s’estrenava al Théâtre Chatelet parisenc l’espectacle Tango argentino, que significaria el rellançament internacional del gènere per la qualitat dels veterans que presentava en escena. Un d’ells em va fascinar en pocs instants per sempre més, fins avui, amb el llampec d’un record inesborrable. El ballarí Virulazo era un sac de greix de 57 anys i 126 kilos i, alhora, l’home que he vist crear més bellesa amb els peus, una bellesa enlluernadora que destil.lava sense quasi ni moure’s, flotant i conduint la seva parella Elvira amb una elegància de moviments i d’esperit que no ha estat superada per ningú més. Jorge Martín Orcaizaguirre, molt més conegut per Virulazo, va morir el 1990. Dissabte passat el vaig reveure a l’escenari de
l’Auditori de Terrassa, en la persona del veterà ballarí català de tango Toni Barber (a la foto), que participava a l’actuació de la nova orquestra tanguera El Piropo, formada a Barcelona. Toni Barber és la reencarnació de Virulazo, no en tinc el menor dubte.

Nascut a Barcelona el 1964, va començar a estudiar ball de tango el 1991 amb Julio Zurita y Paula Canals, i a donar-ne classes a partir del 1995. Actualment és un dels més acreditats de la “tercera pàtria del tango”. Ha multiplicat l’especialitat tot dirigint les milongues o ballades setmanals a diferents locals (actualment la dels dimecres al Cafè de les Arts del carrer València núm. 234) i tocant el contrabaix al quartet de tango Chamuyo de Arrabal, després d’haver codirigit el Festival Internacional de Tango de Barcelona a Sitges. 

A l’últim número, publicat el maig del 1997, de la revista Patio de Tango, Barber profetitzava: “M’agradaria ressenyar que n’estic tip que anem a remolc. Hem d’innovar des d’aquí. Començar a ballar coses prohibides. Desterrar d’una vegada la fantasmagoria que s’ha creat al voltant de la tècnica de ball. Destruïm d’una vegada aquesta elit que es creu posseïdora de la veritat i esberlem els seus pedestals. Deixem que la dona actuï lliurement dintre del tango i clavem-li una puntada al seu costat masclista, modernitzem-nos. Tot això ho podem fe des d’ara, sense esperar que el bressol ens ho dicti. Fem que el tango creixi i es renovi des d’aquí, sense esperar ser arrossegats”. 

Va començar per aplicar’s-ho ell mateix. Avui Toni Barber és la reencarnació, sobrevinguda a Barcelona, del més gran de tots. Ho acabo de verificar a la seva última actuació, amb el mateix llampec inequívoc de fascinació que em va provocar veure ballar tango al suposat sac de greix de Virulazo quan tenia pràcticament la mateixa edat que té avui Toni Barber.