El circ preval a l’òpera “Benvenuto Cellini” aquests dies al Liceu

Als cartells que veig pel carrer anunciar l’òpera programada aquests dies al Liceu barceloní, el nom del grup còmic anglès Monty Phyton apareix en lletres igual de grans que el títol de l’obra Benvenuto Cellini. Un dels fundadors del grup humorístic és el responsable de la posada en escena d’aquest muntatge i això es converteix en el principal reclam, dintre de la deriva dels últims temps de l’escenografia lírica cap a estils trencadors. El fet que una part de l’argument se situï durant el carnaval de la Roma barroca dóna peu a un desplegament embogit d’acròbates, malabaristes i ballarins, a un quadre de 23 minuts de durada que aplega un centenar de participants en escena. L’accent posat en aquest aspecte del muntatge corre el risc
d’eclipsar la partitura d’Hector Berlioz, la vibrant història que relata, la direcció musical de Josep Pons, la vaga laboral desconvocada a última hora pels 300 treballadors del Liceu per impagaments salarials endarrerits i unes quantes coses més.

L’òpera del compositor francès es basa en l’autobiografia de l’escultor Benvenuto Cellini. No se centra en el carnaval romà, sinó el llibre Vita escrit per ell mateix sobre el procés d’encàrrec, modelatge i fosa de la seva cèlebre escultura del Perseu, que es troba encara avui a la Loggia dei Lanzi de la Piazza de la Signoria de Florència en competència directa amb el David de Miquel Àngel. 

La narració de Cellini no és només un document de primera mà sobre l’elaboració d’una obra mestra, sinó gairebé una novel.la d’acció, en particular l’episodi que narra amb tons èpics la nit en què va procedir a la fosa del Perseu. El relat donaria peu el 1838 a l’òpera Benvenuto Cellini, de Berlioz, poc representada. L’última funció al Liceu remunta al 1977. A la més recent del Festival de Salzburg de l’any 2007 l’escultor Cellini arribava a escena en helicòpter... 

Lluny d’extravagàncies, el Perseu de Cellini s’ha convertit en un dels símbols més visitats i admirats del Renaixement florentí. La glorieta porxada de la Loggia dei Lanzi porta el nom dels llancers que vigilaven el portal del Palazzo de la Signoria, el centre del poder florentí. Les tres arcades gòtiques, abalconades sobre la plaça, emmarquen diverses escultures, entre les quals destaca des del 1554 el bronze del Perseu esculpit per Cellini amb l’anhel de competir amb Donatello i Miquel Àngel, que també hi tenien obres exposades. 

Cellini ja era reconegut com a orfebre, però aquesta era l’ocasió de ser valorat també com a escultor entre els més grans. La seva al.legoria del jovencell Perseu nu branda a una mà l’espasa i a l’altra, enlairada, exhibeix la testa que acaba d’escapçar de la gorgona Medusa. Tothom es fixa en la truculència de les vísceres penjant del cap escapçat de la gorgona, més que en la colossal bellesa del conjunt de la peça --i de l’indret. 

Rainer Maria Rilke escrivia el 1898 als Diaris de joventut, al moment d’arribar als peus del Perseu florentí de Cellini : “Era com si aquell jove vell em demanés prendre paciència enfront de tot allò que no es trobava resolt en el meu cor i que intentés estimar les preguntes mateixes com si es tractés d’habitacions tancades o llibres escrits en un idioma antic. Que no busqués ara les respostes que no es podien donar perquè jo no sabria viure-les. Aquell jove vell em deia: ‘Viu ara les preguntes. Potser més endavant, mica en mica, sense adonar-te’n, viuràs un dia la resposta”… 

L’escenografia Monty Phyton de l’últim muntatge de l’òpera de Berlioz sobre el Perseu de Benvenuto Cellini se salta a la torera molts d’aquests aspectes genuïnament artístics i altament lírics de l’argument, i opta per accentuar el número de circ.