Bach i Yupanqui: dos immortals sumats a la sobretaula de casa

Durant la sobretaula del dinar d’amics ahir dissabte a casa, la bandoneonista alemanya Almut Wellmann va tenir la gentilesa de treure el bandoneó de la funda i tocar per als comensals que érem les peces de Johann Sebastian Bach gravades al seu disc del 2010 Bach y tango: el Preludi BWV 926, el Minuet BWV Anh. 114 i les Invencions i simfonies BWV 772. Les parets de casa escolten Bach amb certa freqüència, però no interpretat en viu al bandoneó, que sona com un orgue. Al moment de ser inventat a Alemanya, el bandoneó no deixava de ser un orgue portàtil, destinat a les celebracions religioses o als balls civils que no poguessin disposar d’un altre instrument de més dimensions. La seva posterior desaparició de la circulació al país d’origen i el
triomf a l’Argentina com a instrument característic del tango continua sent un enigma, una casualitat de la història.

És relativament habitual que els mestres de bandoneó ensenyin peces de Bach als alumnes com exercici d’aprenentatge, per l’excepcional disciplina lògica del seu llenguatge. Astor Piazzolla declarava que el seu primer professor a Nova York, Bela Wilda, li feia tocar Bach al bandoneó. 

Almut Wellmann va aprendre aquestes transcripcions de Bach a Buenos Aires del mestre Rodolfo Mederos. Per contra, ja no és tan habitual que les enregistrin com ho ha fet ella. 

Conec pocs precedents discogràfics, només el del prolífic bandoneonista noruec Arne Glorvingen, format a París amb Juan José Mosalini. Al seu disc del 2008 Virgin and Whore incloïa obres de Bach com el Preludi BWV 825, l’adagio de la Sonata BWV 2018 i la Fuga BWV 865. 

A l’Argentina el virtuós del bandoneó Alejandro Barletta interpretava transcripcions de Bach, però no en conec enregistraments. El seu deixeble uruguaià René Marino Rivero va gravar al disc del 1990 Che bandoneón la Tocata i fuga i el famós preludi de la Suite núm. 1, també enregistrat pel bandoneonista Hugo Díaz al disc reeditat el 2010 Tango argentino. Però són exemples quasi de col.lecionista, no de repertori usual. 

Uns altres comensals del dinar, l’actor Joan Anguera i la directora de teatre Yvette Vigatà, van unir la grandesa de la paraula a la de la música tot recitant les Coplas del payador perseguido, d’Atahualpa Yupanqui, com només els bons actors i rapsodes ho poden fer. Les he sentides en repetides ocasions a les sobretaules dels asados argentins, també a Barcelona. Les tinc presents en la veu d’altres amics. 

Recitar-les en aquesta ocasió per part d’un talanca (un catalán, en argot “al resve”) podia semblar un pecat, una intromissió. Que diguin el que vulguin, hi ha pecats i intromissions no només recomanables, sinó irrenunciables. Les Coplas de Yupanqui, precisament, diuen: 

Yo sé que muchos dirán
que peco de atrevimiento
si largo mi pensamiento
pal rumbo que ya elegí,
pero siempre he sido ansí:
galopiador contra el viento.

No hi ha res que encaixi més bé amb Johann Sebastian Bach al bandoneó que les Coplas de Yupanqui, dos immortals sumats durant una sobretaula d’amics a casa, en viu.