La prostitució no és més artística a París que a la Jonquera, "hélas!"

París sempre ha tingut tendència a tractar amb una certa imatge mítica, per no dir cultural, una de les misèries més persistents de la humanitat com és la prostitució. Ara li dedica una gran exposició al Museu d’Orsay. El veí Louvre té la clientel.la assegurada (és el més visitat del món, 9,3 milions d'entrades any), però el d’Orsay es troba circumscrit a l’art modern i ha de fer més piruetes perquè el públic i per tant el balanç no decaiguin. La fascinació de París com a capital internacional va basar-se en l’absència de puritanisme formal a la vida pública, gràcies a la llarga lluita anticlerical encetada per la Revolució i mantinguda pel republicanisme. La frivolitat, la galanteria i llibertinatge es van democratitzar més obertament a la

capital francesa, van passar d’una manera més assumida dels nobles a la burgesia.

El desplegament de pintures, fotografies i documents al voltant de la figura de la prostituta no pot amagar la incomoditat del relleu generacional que coneix l’ofici més vell del món, poc beneficiat per l’evolució de costums i la lluita de les dones per la igualtat. L’exposició no s’està de reconèixe-ho púdicament al títol: “Esplendors i misèries. Imatges de la prostitució (1850-1910)”.
Presenta alguns autèntics tresors de la història de la pintura, d’una qualitat altíssima i una abundància enlluernadora. Però al final del recorregut de les sales se’n surt amb la impressió inevitable que la prostitució a París no és més artística, cultural ni chic que a la Jonquera o al mig de la Ronda Sant Antoni barcelonina. Algunes obres d’art s’admiren a força de prescindir del motiu al natural, del rerefons del subjecte narratiu. 

L’exposició palesa que de prostitució n’hi hagut sempre de classes diferents, més concretament de classes socials diferents, cadascuna amb el seu grau de refinament aparent o de cruesa directa. Tot i així, posar-se avui a distingir entre grisettes, lorettes, cocottes, mondaines o demi-mondaines és una mica superflu. La prostitució, encoberta o frontal, refinada o sense refinar, és una forma d’esclavatge que sobreviu avui com si res. L’art pot embellir-ho fins a cert punt, no gaire. No hi ha prostitució sublim. 

El fet d’exposar-ho amb desplegament de qualitat artística al Museu d’Orsay només demostra que s’ha avançat més contra el puritanisme que no contra les formes canviants d’explotació. El París d’avui ha exportat a la perifèria la prostitució més “contaminant” i s’ha reservat els anomenats “serveis d’escort” per als clients adinerats. La magna exposició del Museu d’Orsay es traslladarà a partir de finals de gener a Amsterdam, un altra que tal.

Ho proclama la immortal cançó de Jacques Brel: “Dans le port d'Amsterdam
 y a des marins qui boivent
 et qui boivent et reboivent
 et qui reboivent encore. Ils boivent à la santé 
des putains d'Amsterdam,
 de Hambourg ou d'ailleurs,
 enfin ils boivent aux dames
 qui leur donnent leur joli corps,
 qui leur donnent leur vertu 
pour une pièce en or. Et quand ils ont bien bu
 se plantent le nez au ciel, se mouchent dans les étoiles
 et ils pissent comme je pleure sur les femmes infidèles…”.