El primer ministre francès Manuel Valls va inaugurar amb solemnitat oficial el divendres 16 d’octubre el memorial de l’exili al camp de concentració de Ribesaltes, a la comarca interior de Perpinyà, on va anar a parar a partir del 1941 una petita part dels prop de 500.000 refugiats republicans espanyols que van travessar la frontera en pocs dies el febrer del 1939. Va deixar anar la frase que ha hagut d’esperar 75 anys abans de ser pronunciada per una autoritat francesa: “Van ser humiliats. Se’ls va privar de dignitat, amb un
menyspreu total d’humanitat. Els que fugien a la recerca de la llibertat esperaven una altra mena d’acollida. França no és així, és una terra d’acollida”.
menyspreu total d’humanitat. Els que fugien a la recerca de la llibertat esperaven una altra mena d’acollida. França no és així, és una terra d’acollida”.
Els centenars de milers de refugiats republicans, militars i civils, es van veure amuntegats el febrer del 1939 a les platges nues d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès, sense cap mena d’instal.lacions durant les primeres setmanes. El ministeri francès de Defensa es va negar a obrir els camps militars buits del sud del país, com els de la Valbonne (departament del Gard), Caylus (Tarn i Garona), Larzac (Dordonya) o la Courtine (Creuse), habilitats per allotjar tropes. L’argument era que podien ser necessaris en cas de sobtada mobilització de reservistes francesos enfront de l’escalada militar alemanya en curs.
L’exèrcit francès, el qual s’havia beneficiat durant els anys anteriors de pressupostos extraordinaris davant del rearmament germano-italià, tampoc no va posar a disposició dels refugiats espanyols durant el primer mes de l’operatiu cap dels seus mitjans més indispensables en aquests casos, com ara tendes de lona, lliteres, estufes, cuines o llatrines de campanya. "Ni una sola manta de les seves reserves", va escriure el periòdic Le Midi Socialiste el 15 de febrer.
L’objectiu era clar: empènye’ls a retornar. A finals del 1939 de 300.000 a 360.000 refugiats espanyols, segons les diferents fonts, ja havien abandonat el territori francès, la gran majoria per reincorporar-se a les seves localitats d’origen o almenys intentar-ho, tot assumint els riscos de la repressió de postguerra a Espanya. El desembre d’aquell any el ministre francès de l’Interior, Albert Sarraut, manifestava a la Cambra de Diputats que quedaven a França 140.000 refugiats espanyols, entre els quals 40.000 dones i infants.
L’èxode republicà no va alterar substancialment el nombre global d’espanyols a França, que entre els censos francesos del 1936 i el 1946 van passar de 254.000 a 302.000 (es mantenien mateix al tercer lloc que abans, darrere d’italians i polonesos). La implantació per regions va quedar encapçalada pel petit departament fronterer dels Pirineus Orientals amb capital a Perpinyà (25.845 refugiats), seguit per l’Alta Garona amb capital a Tolosa del Llenguadoc (17.794), l’Aude amb capital a Montpeller (21.695) i els Pirineus Atlàntics amb capital a Pau (12.090), tots a proximitat del Pirineu i pràcticament tots per damunt dels acollits a Mèxic.
La retirada de mig milió de republicans espanyols cap a França al final de la Guerra Civil va ser un dels èxodes humans més dramàtics i maltractats de la història contemporània. No disposava fins ara de cap memorial reconegut a la demarcació fronterera francesa, més enllà del caràcter simbòlic de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, el petit recinte del cementiri dels espanyols a Argelers i alguns monòlits escampats. A partir d’ara tindrà un memorial institucional al desafectat camp militar de Ribesaltes.
L’elecció de l’indret és poc innocent i ben discutible, a part de tardana. El camp militar de Ribesaltes només va ser construït l’any 1941, per tancar-hi la petita part subsistent de republicans espanyols i a continuació jueus que fugien del nazisme durant la Segona Guerra Mundial o refugiats d’altres conflictes posteriors, com la guerra d’Algèria, en un volum molt inferior als 100.000 presos que va tenir simultàniament cadascun dels tres camps de les platges d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès durant els primers mesos del 1939, arran de la vergonyosa rebuda de la República francesa als republicans espanyols vençuts.
Habilitar avui el memorial institucional d’aquells èxodes al camp de Ribesaltes comporta més facilitats constructives, a la segona línia interior de la comarca fronterera i no a les platges. També suposa diluir en un context més ampli la barbaritat que les autoritats franceses van cometre a les platges rosselloneses contra el mig milió de refugiats republicans espanyols el febrer del 1939. Ribesaltes va representar una segona etapa, de volum i d’organització molt diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada