Diumenge a la tarda a la cèntrica llibreria Feltrinelli de Roma

Els diumenges a Roma tinc els meus costums, assentats de fa molts anys. Acudeixo a la missa primera de l’abadia de Sant Anselm. Pujo xino-xano el turó de l’Aventí a quarts de nou. Poso la mà a la Bocca della Verità, que es troba a l’atri de Santa Maria in Cosmedin, abans que no s’hi formin les cues. Passo pel Roseto, el parc del roserar de la capital italiana. El primer tram de la passejada és un plaer dels déus ofert com aperitiu matinal, veritable esmorzar de forquilla i tovalló. La missa dominical de Sant Anselm continua sent cantada pels monjos en gregorià, un autèntic concert en viu. La litúrgia supera el meu grau d’adhesió, la música el culmina per ella sola. M’agrada seguir discretament l’ofici des dels bancs de darrere de la nau. Ara els
monjos s’han modernitzat i tot sovint inviten els escassos assistents a unir-se a ells al transsepte, prop de l’altar, en una gentilesa perjudica l’acústica i la comoditat d’un espectador com jo.

A la sortida poso l’ull al forat del pany de la portalada del priorat dels Cavallers de Malta, que com és ben sabut ofereix la visió més suggerent de la cúpula de Sant Pere i la panoràmica aèria de la Ciutat Eterna. Torno a recórrer xino-xano l’Aventí, ara en direcció a la terra baixa. M’entretinc a recórrer a peu el Lungotevere, el moll arbrat del riu Tíber, fins a la Plaça de Sant Pere. 

Joguinejo amb els efectes òptics de la triple columnata de Bernini sobre l’esplanada, a l’espera que a les dotze en punt aparegui a una finestra llunyana la figura microscòpica, quasi imperceptible a l’ull nu, del Papa de torn –vull dir el Papa que hi hagi en aquell moment-- i amb la veu amplificada per una sonorització de concert de rock multitudinari espanti de cop tots els coloms de la plaça i concentri la mirada dels presents damunt del puntet retrunyidor. 

Al final de l’al.locució, beneeix els congregats, que l’aplaudeixen. És el senyal de l’hora d’anar a dinar. Els diumenges al migdia acostumo a anar a la trattoria Da Luigi, de la Piazza Sforza Cesarini, pel seu plat de Penne alla vodka, si fa bon temps a la terrassa i si no a l’interior. Són una recepta della nonna de l’àvia, que es manté incòlume. Després de molts anys vaig gosar preguntar-ne el truc, el toc inconfusible que l’hi posen. Es tracta de la manera de colar el pernil dolç trinxat i combinar-lo amb el vodka i la destresa italiana de la panna, que no és exactament nata ni encara menys crema de llet. 

Per fer la digestió, el programa del diumenge a la tarda a Roma resulta més eclèctic. Últimament m‘acullo a l’hospitalitat de la cèntrica llibreria Feltrinelli de la plaça Largo Argentina, que té l’encert de ser oberta els diumenges de 10h a 21h. La cadena de llibreries Feltrinelli són una institució italiana molt estesa, a la qual cal desitjar llargs anys de vida. 

Aquesta de la plaça Largo Argentina és particularment extensa i disposa de cafeteria a la planta superior. L’abundància de l’oferta mareja una mica, però la tinc apamada i em concentro a la tranquil.la secció de llibres de cuina al subsòl. La consolidada indústria editorial italiana –i els índex de lectura del país—m’ofereixen a cada viatge mil petites i enginyoses sorpreses de preu moderat. Els tractats més enciclopèdics ja els dono per comprats i veig com dormen el son dels justos als prestatges de casa. Ara m’agraden més els petits llibres monogràfics sobre especialitats concretes, locals, minoritàries i entendridores (precisament aquest diumenge mateix tancava la Fira del Llibre de Frankfurt, que ha concedit per primer cop el premi al millor llibre de cuina dels últims vint anys al peruà Gastón Acurio per 500 años de fusión, al qual reivindica la tradició culinària local).
Des de les tauletes de la cafeteria Feltrinelli es veu en escorç la plaça, entrecreuada pel moviment que hi aboca el començament de línia del tramvia del Trastevere i múltiples línies d’autobusos urbans. El nom de Largo Argentina no té res a veure amb el país austral, sinó amb la ja desapareguda Torre Argentina, que hi va fer aixecar un prelat procedent de la ciutat d’Argentoratum (avui Estraburg). 

També és coneguda per les ruïnes romanes a cel obert del Teatre de Pompeu, on els senadors celebraven les sessions. En una de les conspiracions, l’any 44 aC hi va ser assassinat a ganivetades l’emperador Juli César. Les ruïnes, excavades a partir del 1927, es troben avui bastant deixades de la mà dels cèsars i acullen una quantitat proverbial de gats. 

A través de la vidriera de la cafeteria observo l’espectacle del teatre de la vida, agafada per instants sens dubte al.leatoris però simbòlics i expectants, oberts a les petites sorpreses del comportament espontani de la gent, a un escenari històric tan actual. Al mateix punt on van assassinar Juli César –excavat a cel obert—hi formiguegen els romans d’avui per agafar el tramvia o l’autobús, com a la Zona Cero de l’imperi. 

Quan comença a insinuar-se el crepuscle, pujo amb la bossa de llibres fins la balconada dels jardins del Pincio. Hi sortejo discretament les parelles que festegen i saludo el tramonto, la posta de sol més bonica del món sobre les teulades i les cúpules de la ciutat, el moment grandiós de l’espectacle sense taquilla del cel, la llum morent i alhora triomfal del capvespre encès, d’un palpitant color de carbassa. “Par tibi Roma, nihil cum sis prope tota ruina”. Res com tu, Roma, encara que no siguis més que ruïnes. A mi em commou.