Una simbiosi amistosa amb l’alzinar, ahir als Clots de Sant Julià

Ahir vam dedicar una de les excursions matinals sabatines que ens agrada fer amb Josep M. Dacosta a recórrer els Clots de Sant Julià, proveïts amb la capacitat de fascinació que acostumem a posar a les nostres passejades, amb un punt de candidesa que alimentem com un botí particular, una filosofia moral. Al centre de la plana del Baix Empordà, entre els municipis de Vulpellac i Canapost, s’alça el tossal emboscat d’alzines i pinedes del puig de Sant Julià. Destaca pel conjunt de cavitats, algunes de més de 30 m de diàmetre i 10 m de fondària, de la pedrera pre-romana que potser va servir durant l’Antiguitat per a la construcció d’Ullastret i d’Empúries. L’indret frondós és

propici a les fantasies que toquen de peus a terra i es deixen palpar amb els dits.

L’arqueologia no ens donava gaire informació concreta sobre l’indret, malgrat els esforços pioners de l’estudiós Joan Badia i Homs i els posteriors de Xavier Rocas, Carles Roqué i Lluís Pallí al treball “Els Clots de Sant Julià: anàlisi geoarqueològica” (Estudis del Baix Empordà, núm. 21, any 2002). En aquestes condicions d’incertesa científica, la mirada se me’n va anar cap a la majestuosa fronda arbòria d’alzines sureres, l’atractiu del decorat natural que recorríem. 

Un alzinar atapeït i proteïforme és un fenomen de la naturalesa digne de dedicar-li una atenció expectant per tal de captar l’apetència del pas del temps damunt les pedres velles i les noves, sentir la solitud i la petitesa dels nostres propis passos, escoltar la fibra interna del batec discontinu de la curiositat, valorar les formes vives de la terra i apamar el desig de posseir la bellesa d’un lloc precís, allunyat de les vanitats massives i dels vedells d’or estàndards. Parlo de l’encant positiu de la bellesa de cada dia, del contacte humil —però directe— amb els petits miracles accessibles. 

Segons l’informe de la revista Nature publicat aquest mes de setembre, Girona és la tercera província més arbrada del conjunt d’Espanya (darrere d’Osca i de Lleida) i la primera en quantitat d’alzines i alzines sureres. Concretament, Girona concentra 117.754.282 d’alzines i 38.030.761 d’alzines sureres. 

L’alzina és l’espècie dominant arreu d’Espanya, amb el 19,12 % del total d’arbres, seguida pel pi silvestre (11,09 %) i el pi blanc (9,87 %). Ahir al matí als Clots de Sant Julià em vaig dedicar a mirar les alzines, senzillament a mirar-les amb l’avidesa goluda que despertava la seva presència resistent, lenta, perenne. Mirar un clap d’alzines fins a fondre’s en la seva ombra és una de les més nobles matinals sabatines de les nostres, amic Daco. 

Durant aquests moments contemplatius vegetals, trobar de cop a algun replec de la memòria un tros de poesia de Josep Carner pot convertir-se en un plaer culminant, com la coronació de l’esmorzar de forquilla previ. A la primera quarteta del seu poema “L’alzinar i el pollanc”, assegura Carner:

Un alzinar tot negre en el matí
on s'arrossega un poc de boira morta,
en legió s'allarga, sense fi,
com l'amistat, plegadissa i forta. 

Ahir al matí em va semblar que l’alzinar dels Clots de Sant Julià aplaudia la quarteta carneriana amb el repic tremoladís de les fulles mogudes per la tramuntaneta, una sonoritat vibradora com una corda de guitarra que sorgia de la corba palpitant de la capçada dels arbres. Potser només m’ho va semblar, com una més de les expressions proteïformes del bosc, dibuixades per l’ambigüitat pròpia de la poesia. 

Sense ser ni millor ni pitjor que l’ambigüitat de la ciència, la de la poesia resulta molt suggerent per als qui ens agrada recórrer parcel.les del territori amb aquella capacitat de fascinació, amb la mirada meravellada que hi posem com a predisposició habitual. La nostra felicitat caminadora deu ser un ocell de bosc que vol carícies de l’aire lliure, una mica de pluja de tant en tant, la melodia del riu, alguna nit diferent i, sobretot, l’impuls de volar. 

Reconec en honor a la veritat –la veritat sempre hauria de ser un honor-- que els Clots de Sant Julià són coneguts avui per motius força més potiners, per la polèmica que va provocar l’any 2013 el projecte de construir-hi una macroplanta de tractament i incineració de residus de l’empresa Servitransfer SL. El govern de la Generalitat va declarar els Clots com a bé cultural d'interès nacional, en la categoria de zona arqueològica, de manera que el projecte es troba aturat. El president del Consell Comarcal i alcalde de Begur, Joan Català, va presentar un recurs per desprotegir la zona. 

L’any següent els empresaris promotors del projecte, Josep Mayola Comadira i Gustavo Buesa, van ser citats com a imputats pel jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz, en el marc de la investigació sobre els negocis de Jordi Pujol Ferrusola, pel pagament de vuit milions d'euros entre 2004 i 2012 al fill de l'expresident, suposadament a canvi d'adjudicacions públiques. El jutge Ruz els atribuïa delictes de blanqueig de capitals, contra la hisenda pública i falsedat en document mercantil. 

Josep Mayola Comadira, administrador de Servitransfer SL, havia antecedit Jordi Pujol Ferrusola en el càrrec d'administrador únic de la immobiliària Active Translation SL. Pel seu cantó, Gustavo Buesa –vinculat a ACS, FCC i Iberdrola, i mentor de Jordi Pujol Ferrusola en els seus negocis mexicans– és l'home fort del sector del tractament de residus a Catalunya a través del complex empresarial GBI Serveis. Va ser administrador de Servitransfer SL fins a juliol del 2009 i compartia consell d'administració amb Mayola a altres empreses com Immo BR o Moscow Mediterrània. 

Gustavo Buesa també ha estat investigat per la fiscalia anticorrupció en el marc del cas Xavier Crespo, diputat de CiU i exalcalde de Lloret de Mar acusat de suborn i prevaricació vinculada a la màfia russa (la fiscalia va investigar una adjudicació de l'Ajuntament de Lloret de Mar a GBI Serveis per valor de 80 milions d’euros feta per procediment urgent un mes abans de les eleccions municipals de 2011). 

De tot plegat em vaig quedar ahir als Clots de Sant Julià amb el tremolor de la fulla perenne de l’alzinar vist des de dintre, des de sota, en simbiosi amistosa amb una de les escapades matinals sabatines que ens agraden.