Alguns col.legues escriuen a la premsa un article cada dia o opinen a les tertúlies amb aquesta freqüència quotidiana. Jo mateix, a aquest blog m’acosto perillosament a l’article diari. Publicar o opinar públicament amb tal cadència hauria d’estar prohibit pel codi deontològic. No només perquè et ritme de l’article quotidià resulta ferotge, sinó per la dificultat d’omplir-lo de contingut amb un mínim de substància original cada dia. Els mitjans de comunicació volen lluir els seus col.laboradors més valorats, als quals paguen (no sempre) per això, encara que allò que escriguin o diguin dia rere dia sigui de vegades d’una vaguetat expeditiva. Un cop per setmana es pot arribar a dir alguna cosa amb sentit mínimament elaborat, un cop al dia no ho crec. És clar que tots els que publiquem amb regularitat
tenim trucs professionals. Sabem emmagatzemar durant els millors moments, com les formigues estalviadores de la faula, alguns apunts de reserva o escrits mig embastats, destinats als altres dies de menys temps o menys inspiració disponible. Però no deixen de ser trucs amb el peu forçat.
Els primers a saber-ho som els autors i, en segon lloc, els lectors mateixos. Almenys els de paladar més avisat. L’ingredient més nociu de la rutina és acostumar-s’hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada