No estic enamorat de Diane Keaton, però quasi

L’únic que m’impedeix estar enamorat de l’actriu Diane Keaton és que només m’agraden els enamoraments correspostos. Els platònics els deixo a la teòrica exquisidesa de la ficció, a la plastilina angelical de la fantasia. Si algun dia canvio d’idea, la primera dona que podria fer-me sucumbir a la mitomania seria fàcilment ella. L’acabo de veure a l’última pel.lícula estrenada aquí, Atico sin ascensor, i la fascinació del seu treball actoral m’ha durat del primer minut fins a l‘últim. Diane Keaton, que confessa 69 anys en la vida real, coprotagonitza el film al costat d’un altre actor
oscaritzat, Morgan Freeman. Es tracta d’una exhibició del talent interpretatiu de tots dos, a una comèdia romàntica que s’ho gasta tot en la parella protagonista i deixa en evident segon pla el guió, el director i la resta d’ingredients cinematogràfics. L’aposta dóna un resultat magnífic, s’ha d’anar a veure per paladejar des de la butaca el treball de dos actorassos excepcionals.

Morgan Freeman ho té més fàcil, perquè encarna el caràcter assenyat i pot circumscriure l’esplèndida actuació dintre d’uns límits de moderació. En canvi Diane Keaton porta la iniciativa i el paper l’obliga a prendre més riscos dramàtics, que resol amb un domini escènic admirable i una elegància proverbial. 

Ambientada als barris quotidians de Nova York, més concretament a Brooklyn, no deixa de recordar l’Annie Hall que li va valdre l’Òscar. Amb la diferència que han transcorregut quaranta anys des d’aquella pel.lícula de Woody Allen (quaranta!) i ella continua omplint la pantalla avui de la mateixa manera, amb una actuació que preval per damunt de tota la resta. 

Posteriorment a Annie Hall, el recurs a aquesta capacitat de Diane Keaton ja havia estat utilitzat amb el mateix resultat brillant el 2003 al film Something’s Gotta Give (Cuando menos te lo esperas). Però en aquella ocasió formava parella amb el talent histriònic de Jack Nicholson i això ja no és tan fàcil de compartir de manera equilibrada. Ara Morgan Freeman es revela més senyor, i li cedeix el pas. 

A la sortida de la sala de cinema em preguntava els motius, els ingredients, els enigmes de la fascinació que és capaç d’exercir Diane Keaton a determinats papers protagonistes. Atribuir-ho al seu atractiu a desgrat de l’edat seria una barroeria indigna del bon criteri. Crec més aviat que es deu a la seva manera de vestir les bruses camiseres. La brusa camisera és una peça vestimentària de potencial atòmic, quan se sap portar-la com ho fa ella.