Les pensions vitalícies dels alts càrrecs em deixen veient visions

El jutge que investiga per corrupció, blanqueig de capitals i delictes fiscals l’ex vicepresident del govern espanyol i president de la rescatada Bankia, Rodrigo Rato, ha decretat aquesta setmana la mesura preventiva d’embargar la pensió vitalícia de l’encausat com a ex president del Fons Monetari Internacional (FMI). Això ha permès saber que aquesta pensió vitalícia s’eleva a 80.000 dòlars anuals (71.192 €, uns 6.000 € mensuals), al marge de la llarga llista de propietats i rendes del personatge. La pensió de jubilació mitjana a Espanya se situa en aquests moments a 1.069,48 € mensuals per als homes i 660,64 € per a les dones, en funció dels imports cotitzats. La mitjana amaga forts desequilibris entre els perceptors
de la pensió màxima de 2.550 € i la mínima de 150 a 550 €.

Un 77 % dels pensionistes d’Espanya no arriben a la condició de mileurista. Són els inframileuristes. La revisió anual congelada a un 0,25 % significa una pèrdua de 140 € per any de poder adquisitiu. Alguns estudis asseguren que una de cada quatre llars del país viu exclusivament de la pensió de jubilació. Cap pensió pública no arriba ni de lluny als 6.000 € mensuals de la de Rato, derivada d’un sol dels seus variats càrrecs. 

La xifra ara publicada m’ha deixat veient visions i m’ha recordat un altre cas que vaig conèixer amb la mateixa sorpresa. L’any 2012 vaig passar algunes tardes al despatx de Brussel.les del vice-president de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, per ajudar-lo a escriure un llibre d’encàrrec editorial. Abans d’engegar cada tarda de feina, Almunia acostumava a portar-me a dinar a un restaurant dels voltants. Amb la seva cordialitat habitual, em precisava que m’invitava de la seva butxaca, atès que els responsables europeus tenen un bon sou i, a canvi d’això, no poden imputar cap despesa personal a la institució. 

Amb la meva educació igualment habitual, no vaig gosar mai preguntar-li què entenia per un bon sou. Em vaig quedar amb l’interrogant, fins que poc després vaig llegir als diaris que el destituït comissari europeu de Sanitat, John Dalli, cobraria durant tres anys una “compensació” de 9.000 € mensuals, equivalent al 45 % del sou percebut de 20.000 € mensuals, així com una pensió vitalícia de 2.300 € mensuals pels dos anys i mig treballats en aquell càrrec. Aleshores em vaig fer la idea de què s’ha entès fins ara per un bon sou públic, amb la seva corresponent pensió vitalícia.