El cas farisaic de Volkswagen n’encobreix un altre més general

La rapidesa contrita amb què el primer fabricant mundial de cotxes i símbol de la llegendària eficàcia tècnica alemanya ha assumit haver fet trampes amb el sistema de mesura d’emissions contaminants instal.lat als seus vehicles pretén encobrir un altre escàndol més general: tot el sistema industrial del món fa la mateixa trampa, amb la complicitat dels governs i les autoritats reguladores. La lluita contra la contaminació atmosfèrica, contra la pol.lució urbana derivada primordialment de les emanacions industrials i automobilístiques, s’ha convertit durant les últimes
dècades en un fracàs sense pal.liatius, malgrat tots els reconeixements oficials de la gravetat que suposa per a la salut pública.

Tothom s’ha saltat a la torera les normatives, diguin el que diguin les pomposes cimeres mundials sobre el clima que organitzen periòdicament els principals contaminadors. Les energies renovables i l’estalvi energètic han avançat menys que les tortugues, també en vies d’extinció tan lenta i gradual que acaba per semblar assumible, malgrat les alertes científiques reiterades. Ningú s’ha pres seriosament fins ara l’amenaça mediambiental, el Protocol de Kyoto s’ha convertit en un barret de rialles, l’ecologisme s’ha volgut circumscriure com una qüestió de quatre hippies.

El cas de Volkswagen no deixa de ser un pecat venial amb el qual els fariseus s’estripen ara les vestidures, comparable al de les fallides bancàries i financeres considerades com a desviacions simplement ocasionals. Les regulacions legals existeixen i no han impedit els fraus sistemàtics, els han encobert. 

Tothom sap de manera reconeguda que la contaminació atmosfèrica és la primera causa mediambiental de morts prematures. Provoca prop de mig milió de víctimes mortals per any a la Unió Europea, deu vegades més que els accidents de circulació, segons l’Agència Europea del Medi Ambient (AEMA). El mateix organisme estima que el 90 % de la població urbana de la Unió Europea respira aire perjudicial per a la salut. 

La Comissió Europea va tornar a enviar una carta el juliol del 2015 al govern espanyol per recordar-li que durant els anys analitzats, del 2010 al 2015, la pol.lució ambiental a Madrid i Barcelona continua superant els límits permesos per la directiva europea en la matèria, en particular pel que fa al diòxid de nitrogen derivat del trànsit, malgrat haver disposat d’almenys deu anys per preparar-se abans de la seva aplicació. 

El govern de la Generalitat continua sense elaborar l’obligatori pla de millora de qualitat de l’aire, destinat complir els requisits europeus. La Unió Europea ha rebutjat la demanda de pròrroga de l’anterior, aprovat pel govern tripartit l’any 2007 i ja expirat (mai més ben dit). 

La Comissió Europea ha portat l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres ciutats dels països membres, davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Luxemburg pels incompliments en valors límits de contaminació ambiental els anys 2005 i 2006, igual com ha continuat fent-ho els següents. Però resulta més fàcil pagar les multes corresponents que endegar un pla d’eficaç de reducció de les emissions dels vehicles. 

L’empresa Volkswagen contractarà el millor despatx d’advocats del món i el cas s’esllanguirà indefinidament, sepultat per una muntanya de declaracions i propòsits d’esmena. La situació m’ha fet recordar una frase que vaig copiar de les memòries de l’ex president Jordi Pujol, textual, escrita negre sobre blanc: “La política o té un fonament ètic o és un simple mercadeig de gent espavilada”.