De vegades el cul del món és, més aviat, el melic del món

Ahir vaig anar a dinar al restaurant El cul del món i em va semblar més aviat el melic del món, per la situació privilegiada a la vall de Sant Daniel dels afores de Girona, per l’amable disposició externa i interna de l’establiment habilitat a una antiga casa restaurada i pel suculent menú a un preu raonable. La foto adjunta la va fer Quim Curbet. Hi vam anar a peu, perquè la vall de Sant Daniel representa una privilegiada reserva natural de la ciutat, a un quart d’hora de caminada de la plaça de la Lleona, sota el campanar de Sant Fèlix. La passejada permet recórrer l’ombrosa vall del riu Galligants, que sempre havia representat l’inici del camí cap a Madremanya i la Bisbal, cap a l’Empordà, a través del massís de les Gavarres. Vam passar pel monestir de Sant Daniel, visiblement orgullós del claustre restaurat el 2013 arran del mil.lenari de la fundació del convent. La monja de la porteria em va comunicar que estava tancat per no sé quina raó. Es tracta de l'únic monestir benedictí femení de Catalunya, juntament amb el de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona, que ha persistit des de l'època medieval al mateix solar on va ser fundat el segle XI. A
l’entrada em vaig  entretenir a desxifrar la petita placa que recorda que haver estat creat per Ermessenda de Carcassona, la primogènita del comte de Carcassona casada l’any 991 amb el comte de Barcelona, Girona i Osona, Ramon Borrell, dintre de la política d’aliances transpirinenca que acabaria miserablement arran de la desfeta a la batalla de Muret contra el rei de França.

El restaurant El cul del món es troba al costat d’un dels vells ponts de pedra que encavalca el riu Galligants, a una cruïlla voltada de boscos i sembrats. La seva terrassa, a aquesta època, és d’una hospitalitat immillorable.
El van obrir l’any 2011 el cuiner marroquí-català Lofti Bousatta i la seva dona Montserrat Juanola. Des del 1994 regentaven el restaurant El cul de la lleona al carrer Calderers, sota el campanar de Sant Fèlix, a tocar del típic monument gironí del cul de la lleona. Quan van expandir-se al nou local dels afores, una part del nom comercial va ser mantinguda amb bon criteri.
El nom té el mèrit d’utilitzar una paraula massa sovint proscrita pel puritanisme. Sóc autor d’un llibre titulat El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62, any 2000), al qual exposo la fascinació exercida per la capital llombarda a partir del detonant del cul en bronze del nu al.legòric de Napoleó, esculpit pel cèlebre Antonio Canova al centre del pati del palau de Brera com a demostració més reeixida de la bellesa d’aquesta regió anatòmica, la prova del seu protagonisme en les nostres vides sentimentals, els nostres impulsos estètics i alguns altres. 

Encertar la representació de les línies rectes constitueix tot sovint una qüestió de domini de la tècnica, una habilitat de tiralínies. En canvi encertar les millors representacions de la corba només es troba a l'abast de la geografia d'algunes badies, de la simplicitat del contorn d'una ametlla o bé d'alguns --pocs-- culs tornejats per la insolència de la naturalesa o modelats en bronze per algun artista en estat de gràcia.

Les idealitzacions al.legòriques com ara aquell apol.lini nu de Napoleó són una constant en l’art i en la vida. No són un miratge. Les idealitzacions de vegades s’encarnen. L’únic perill és no discernir una cosa de l’altra, l’ideal de la seva eventual encarnació.
Una al.legoria no és una mentida, sinó un incentiu amb algun fonament. Un ideal no és una voluta de fum, és un model afortunat. Una referència no és una invenció, sinó una pista. Entre Napoleó, Canova i jo mateix vam acabar entreteixint un deute.

Ahir a l'ombrosa vall gironina de Sant Daniel vaig tornar a comprovar, amb satisfacció i sorpresa, que el cul del món de vegades és el melic del món.