Les carreteres secundàries no són gens secundàries ni s’han de convertir en autovies

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà, les conec una mica, les estimo molt. L’altre dia encara em vaig tornar a sorprendre a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent durant l’estona de recórrer amb placidesa al volant la que uneix el municipi de Torrent i Torrentí amb Sant Feliu de Boada, i tot seguit de la que porta de Sant Sadurní de l’Heura a la Pera i Púbol. Són vies aparentment molt secundàries, però per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Per això no m’estranya que alguns habitants de la contrada hagin tornat a posar el crit al cel davant l’anunci que la Diputació de Girona pensa eixamplar la que va de Palau-Saverdera a Castelló d’Empúries, coneguda popularment com la carretera dels tres ponts. Estan escaldats, després de la faraònica ampliació duta a terme fa pocs anys de la carretera que uneix en línia recta la Tallada d’Empordà amb Torroella de Fluvià, durant el mandat del conseller socialista
d’Obres Públiques Joaquim Nadal i del seu germà, secretari de Mobilitat al mateix departament, Manel Nadal. L’obra va ser considerada molt desproporcionada, i no era la primera vegada que això passava.

Els accessos per carretera al nucli de Palafrugell ja van ser convertits en una descomunal autovia a diferents nivells l’any 2007, quan el director general de Carreteres de la Generalitat es deia concretament Jordi Follia. No va resoldre res, només desplaça l’embús circulatori del pic de la temporada als accessos secundaris i violenta durant tot l’any la delicada plana del riu Aubi. Ara es pot arribar al petit municipi de Vall-llobrega o al gran prostíbul Eclipse a través de variants pròpiament autopístiques. La mateixa situació es va produir arran de les noves variants exteriors dels nuclis de Llagostera i Cassà de la Selva, amb ponts mastodòntics per resoldre creuaments de trànsit escàs. 

És possible que quan aquestes carreteres van ser traçades o asfaltades per primer cop també fossin considerades agressives i desproporcionades per una part dels habitants, però aquesta hipòtesi històrica no pot justificar-ho tot actualment. El debat suscitat per l’ampliació sobredimensionada de la C-31 entre la Tallada i Torroella de Fluvià va servir perquè l’articulista gironí Antoni Puigverd clavés el fibló al conseller Joaquim Nadal, potser amb ganes acumulades des de l’anterior polèmica ciutadana per l’ampliació de la N-II, que va partir sense consideració la vall gironina de Sant Daniel: “Si torno a parlar del desdoblament de la C-31 –escrivia Puigverd-- no és per abraonar-me amb el conseller Nadal. Després de tantes corones de llorer com ha recollit al llarg de la seva carrera, poc li courà aquesta espineta. Gràcies al seu brillant currículum com a transformador de Girona i com a incansable conseller, ha aconseguit eclipsar dos defectes: un desacomplexat menyspreu pels arguments dels qui no estan d’acord amb ell i una repetida insensibilitat envers el paisatge, malgrat els seus amplis coneixements d’història de l’art” (La Vanguardia, 7-9-2009). 

Les carreteres són sens dubte vies utilitàries de comunicació i s’han de posar el dia. El debat se situa en l’encert, la magnitud i la l’equilibri d’aquesta posada al dia, el balanç entre els inconvenients causats pels danys colaterals de la modernització i els avantatges recollits de manera comprovada. En alguns casos com els esmentats, amb la meitat del volum de l’ampliació passaríem perfectament i respectaríem una mica més el paisatge, que també és un valor d’ús.