El tros de barri de Gràcia que comparteixo amb l’alcaldessa Colau

L’alcaldessa Ada Colau viu al carrer Còrsega, a l’altura del Camp d’en Grassot, que és on jo vaig néixer i em vaig criar, a l’ombra aleshores tan fosca i expiatòria de la Sagrada Família. És un tros del barri de Gràcia sense res de particular, limítrof amb l’Eixample. A la meva infantesa encara hi havia carboneries, vaqueries amb vaca i molts descampats per guardar els fustots vells de la foguera de Sant Joan. El balcó de casa es trobava davant per davant de la concorreguda bodega Termes, de la qual n’era fill l’historiador Josep Termes. Després vaig viure a altres ciutats i, un cop retornat a Barcelona,
a altres barris. Ara torno a viure al meu barri d’origen i em sorprèn la petita celebritat que ha adquirit una zona urbana de la menestralia anònima.

Durant la meva època escolar tenia de veí Enrique Vila-Matas i posteriorment el vaig retrobar als pupitres de l’Escola de Periodisme, però aleshores no era ningú conegut, tot i que hi apuntava amb una certa vocació. La petita celebritat del meu tros de barri d’infantesa ha estat induïda sobretot pel cronista Joan de Sagarra, que hi viu des de fa vint-i-cinc anys i hi al.ludeix amb freqüència a les seves cròniques del diari La Vanguardia, mogut per un localisme no ja de país, regió ni municipi, sinó dels quatre carrers que envolten el domicili: "Jo sóc un europeu de barri", repeteix Sagarra, i ho argumenta a través de la descripció del món quotidià d'aquells quatre carrers. 

El perímetre al.ludit per Sagarra és la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb el carrer Rosselló i els carrers més immediats. Cada cop que hi passo recordo una vella història de cada portal, de cada establiment, quasi de cada arbre. No n'he escrit mai en detall, potser perquè no guardo de la infantesa i adolescència un record exaltant. 

He viscut a diferents llocs per elecció, perquè m'han agradat, tot i que no m’hagin despertat un amor topogràfic precís, excepte un únic cas. Vaig estimar molt la Plaça Molina durant el curt període d'un any i mig en què hi vaig viure. És obvi que dintre d'aquests sentiments s'hi barregen diversos factors, però en qualsevol cas jo vaig estimar clarament la Plaça Molina. 

Hi vaig retrobar, a la petita escala de les possibilitats, el sentit d'àgora, de lloc de trobada espontània, assemblea i cruïlla d'una comunitat de coneguts i saludats. Hi contribuïa sens dubte que la meva parella fos en aquell topant una persona coneguda des d'anys enrere. Alguns veïns eren antigues coneixences meves, però la majoria em van dispensar un grau d'afecte des del moment de veure'm per primer cop, degut al motiu de la meva presència, com una estima per delegació o per aliança. Mai no vaig aprofitar-me, ni encara menys abusar, d'aquell estatut. 

Reintegrat ara al meu tros de barri d’origen, li reconec una comoditat funcional, fins i tot experimento un sentiment de pertinença, però encara no arribo a mitificar-lo ni a convertir-lo en matèria literària vibrant. L’estimo raonablement, sense una passió desbordada, però a mesura que em faig gran observo que cada dia em satisfà més que d’altres l’evoquin amb la mateixa identificació familiar i quotidiana que jo, i que l’alcaldessa Ada Colau.