El llegat de l’arquitecte Le Corbusier, reduït a una casa de la Costa Brava

Aquest dijous 27 d’agost s’escau el 50 aniversari de la mort de l‘avantguardista arquitecte, pintor i escriptor francès d’origen suís Le Corbusier. Va estar molt vinculat professionalment a Barcelona a partir del 1928, malgrat que no prosperessin els seus projectes dintre del Pla Macià, impulsat pels joves col.legues catalans del GATPAC. Dels 400 projectes coneguts de Le Corbusier al llarg de la seva vida, només 75 van ser construïts. L’expansió urbanística de Barcelona i de Catalunya va ser imaginada i preparada sobre principis racionals. La Guerra Civil i la manca de principis de la febre del totxo durant el franquisme –i també durant la democràcia següent-- girarien la realitat com un guant, amb els resultats coneguts sobre el terreny. Avui el
rastre més vistent de la influència de Le Corbusier a Catalunya és segurament la casa de la foto adjunta, projectada el 1967 per un d’aquells joves col.legues del període republicà, Antoni Bonet Castellana.

Desitjava tornar del seu desterrament a Buenos Aires i va acceptar l’encàrrec de construir la residència secundària al Port d’Esclanyà (Begur) del tinent d’alcalde d’Habitatge de l‘Ajuntament barceloní, Santiago de Cruïlles de Peratallada, com a torna d’altres encàrrecs als nous barris de l’alcalde Porcioles, per exemple el Polígon de Montbau. Santiago de Cruïlles de Peratallada i Bosch, baró de Cruïlles i marquès de Castell Torrent, estava casat amb Rosa M. Ventosa Despujol, filla del polític Joan Ventosa Calvell, propietari de la finca de la muntanya begurenca de Ses Falugues, a una parcel.la de l’extrem litoral de la qual es va alçar el 1967 la singular casa del gendre.

Entre les conseqüències d’avortar el Pla Macià d’expansió urbanística ordenada i aquesta solitària casa Cruïlles, inspirada sense ambatges en la famosa capella de Ronchamp de Le Corbusier, es visualitza la paradoxa entre el potencial del llegat de l’arquitecte i la realitat del país d'avui. 

Vaig mirar durant molts anys la Casa Cruïlles com a símbol, ja fos en visió frontal a la llunyania des del port begurenc de Fornells o de més a prop quan passejava als seus peus pel camí de ronda que voreja el litoral a partir de la platja veïna d’Aiguablava. Poder-ne visitar l’interior em va costar més.

Els propietaris es mostraven reticents a les visites dels periodistes. Santiago de Cruïlles havia estat un home polític influent de l’etapa Porcioles, descavalcat i assenyalat a continuació per les noves tendències democràtiques com a responsable de la corrupció urbanística d’aquella període. No volia visites de joves periodistes, presumiblement adversos, ni tan sols amb l’excusa dels meus treballs sobre història local. 

Ho vaig intentar inútilment durant molt temps, com un repte pendent, a través de diverses vies d’aproximació. Al capdavall va donar resultat la via menys esperada. L’amic músic palafrugellenc Josep Bastons, en la seva condició professional de tapisser, havia treballat amb freqüència per al matrimoni Cruïlles-Ventosa. Durant la joventut la senyora l’havia ajudat en l’aprenentatge de l’ofici a Barcelona i des d’aleshores havien mantingut un tracte professional.

Josep Bastons va convèncer el matrimoni de les intencions perfectament confessables de la meva visita, com a periodista i escriptor de diversos treballs d’història local. Encara no hi havia entrat quan li vaig dedicar un capítol del meu llibre del 1994 Grans hores de la Costa Brava, amb la història de la finca i de la casa. 

En accedir-hi finalment, acompanyat per Bastons, l’amabilitat del matrimoni propietari es va veure limitada a l’estrictament necessari, marcada per l’estranyesa o la desconfiança a propòsit del meu interès. Eren persones que se sentien d’una altra època i mantenien distàncies amb una actualitat que consideraven hostil.

La visita interior no va afegir gaire detalls al meu interès de sempre, sentimentalment i definitivament amarrat a la meva retina a la visió de la casa des del port de Fornells o des del fabulós i humil camí de ronda que discorre als peus d’aquest llegat, tan indirecte però distingible, de Le Corbusier.