També publicat a Eldiario.es
El món dels grans bancs i corporacions no té el més mínim pudor a l’hora de proclamar els seus beneficis rampants en plena crisi. Els balanços oficials del primer semestre declaren un augment del 34 % dels beneficis respecte al mateix període de l’any anterior entre els sis grans bancs (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Popular). Grans corporacions com Telefónica reconeix que ha duplicat beneficis (3.6793 milions d’euros) i la petroliera Repsol que els ha augmentat del 35 % (1.240 milions d’euros) durant el primer semestre d’enguany. Al mateix moment la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vila, declara sense embuts, amb una frase que hauria de fer tremolar: “La pobresa és el principal problema de la ciutat”. Segons
l’Enquesta de Població Activa que elabora el ministeri d’Ocupació, durant el segons trimestre d’enguany la proporció d’aturats forçosos al conjunt d’Espanya s’ha situat al 22,4 % de la població activa (a Catalunya el 20,05 %, a Barcelona el 19,58 %), del qual només el 27,8 reben algun tipus de subsidi. Aquest indicador essencial ha disminuït de sis dècimes de punt respecte al trimestre anterior, la qual cosa ha estat interpretada per alguns com una “recuperació intensiva d’ocupació”...
El món dels grans bancs i corporacions no té el més mínim pudor a l’hora de proclamar els seus beneficis rampants en plena crisi. Els balanços oficials del primer semestre declaren un augment del 34 % dels beneficis respecte al mateix període de l’any anterior entre els sis grans bancs (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Popular). Grans corporacions com Telefónica reconeix que ha duplicat beneficis (3.6793 milions d’euros) i la petroliera Repsol que els ha augmentat del 35 % (1.240 milions d’euros) durant el primer semestre d’enguany. Al mateix moment la Síndica de Greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vila, declara sense embuts, amb una frase que hauria de fer tremolar: “La pobresa és el principal problema de la ciutat”. Segons
l’Enquesta de Població Activa que elabora el ministeri d’Ocupació, durant el segons trimestre d’enguany la proporció d’aturats forçosos al conjunt d’Espanya s’ha situat al 22,4 % de la població activa (a Catalunya el 20,05 %, a Barcelona el 19,58 %), del qual només el 27,8 reben algun tipus de subsidi. Aquest indicador essencial ha disminuït de sis dècimes de punt respecte al trimestre anterior, la qual cosa ha estat interpretada per alguns com una “recuperació intensiva d’ocupació”...
Es tracta d’una taxa d’atur que duplica de llarg la mitjana del 10,8 % al conjunt de països de la Unió Europea, segons l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE. A les altres regions dels anomenats Quatre Motors d’Europa, dels quals Catalunya pretenia formar part, l’atur general és del 3,5 % de la població activa a Baden-Württemberg, del 8,1% a la Llombardia italiana i del 8,4 % a la de Roine-Alps francesa.
Aquestes xifres il.lustren de manera estrepitosa la traducció de la crisi en nova desigualtat social. L’última Gran Depressió de l’economia occidental del 1929 va ser combatuda per les administracions públiques amb les mesures contracícliques del keynesianisme, les quals van obrir pas a un nou desenvolupament i a una reducció de les desigualtats socials més agudes. En canvi l’actual crisi ha estat “combatuda” a partir del 2008 amb una colossal injecció de diner públic a la banca privada, una destrucció de milions de llocs de treball i una retallada general dels serveis socials bàsics, començant pel dret a un lloc de treball digne. A les feines subsistents s’ha estès la nova classe social del “precariat”, mentre s’accelera la concentració de beneficis a mans de les elits.
La crisi en curs no ha donat peu a cap autocrítica de l’alta finança o dels governants, com tampoc a polítiques efectives de redreçament de la situació dintre d’uns mecanismes econòmics i polítics regenerats. Això està representant el patiment social més estès des de la postguerra civil espanyola i la II Guerra Mundial.
Són xifres, les unes i les altres, que fan escruixir. Però es fan públiques com la cosa més normal del món. Tot plegat a un país governat per un partit amb el seu tresorer engarjolat per haver acumulat 48,2 milions d’euros en comptes bancaris personals a Suïssa durant els 26 anys d’exercici del càrrec, o bé governat a Catalunya per un altre partit amb les seus socials embargades per fer front la fiança judicial d’un cas de corrupció pendent de sentència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada