També publicat a Eldiario.es
Acabat de designar, Lluís Rabell és un bon cap de llista electoral de la confluència d’esquerres Catalunya Sí que es Pot, pel que representa com a president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i per la seva implicació a la plataforma Barcelona en Comú de l’alcaldessa Ada Colau. Ara bé, un cop reconegut això, aquesta alternativa d’esquerres enfrontada a l’altra confluència electoral formada per CDC, ERC i encapçalada per Raül Romeva (favorable al tercer mandat consecutiu d’Artur Mas i a la
independència de Catalunya com a fita capaç de desviar el debat sobre la política de govern realitzada) només suma de moment Podem i ICV.
Acabat de designar, Lluís Rabell és un bon cap de llista electoral de la confluència d’esquerres Catalunya Sí que es Pot, pel que representa com a president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i per la seva implicació a la plataforma Barcelona en Comú de l’alcaldessa Ada Colau. Ara bé, un cop reconegut això, aquesta alternativa d’esquerres enfrontada a l’altra confluència electoral formada per CDC, ERC i encapçalada per Raül Romeva (favorable al tercer mandat consecutiu d’Artur Mas i a la
independència de Catalunya com a fita capaç de desviar el debat sobre la política de govern realitzada) només suma de moment Podem i ICV.
La manca de coalició o pacte electoral amb l’anomenada precisament Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de David Fernández, que es presentarà sola, pot sortir molt més cara a les esquerres que a les últimes eleccions municipals. Aquest preu el pagarem els ciutadans partidaris de la prioritat d’una alternativa que reequilibri els anys perduts per a tantes famílies sense feina i sense esperança, la involució democràtica imposada per la crisi, les retallades de serveis públics, l’atur situat a nivells desconeguts fins ara, la precarietat laboral assentada, l’augment de la desigualtat, els abusos impunes de la gran finança i la corrupció durant els últims mandats de govern de les forces conservadores.
L’esquerra acudeix dividida a les urnes. En conseqüència, la sorpresa pot provenir no pas d’aquests dos pols politicosocials, sinó del lerrouxisme a l’alça de Ciutadans.
Es tendeix a oblidar massa fàcilment que a les eleccions autonòmiques catalanes del 1999 la negativa d’Izquierda Unida de sumar-se a la coalició del candidat Pasqual Maragall li va restar 44.454 vots (1,42%). El petit percentatge va determinar la derrota del canvi polític aleshores, un sisè mandat agònic del president Jordi Pujol i una posterior victòria tardana d’aquell canvi.
Fa pocs dies la jove alcaldessa socialista de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, declarava sense embuts: “Les velles formacions polítiques, inclosa la meva, no han estat capaces de posar-se radicalment al costat de la gent, de patir al seu costat. Els temps de la vella política, plena de secrets i mitges veritats, han de ser enterrats”.
L’única manera de fer-ho és amb plataformes electorals a les quals l’absència d’una peça lògica pot resultar fatídica.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada