La qualitat dels tomàquets, considerada com una estructura d’Estat

Els nombrosos amants de les discussions inútils i la frondositat verbal dubten de si el tomàquet és l’hortalissa més consumida al món d’avui en lloc de la patata. Discuteixen si es tracta d’una fruita destronada, una hortalissa orfe o una verdura paròdica. Els botànics aclareixen, des del punt de vista científic, que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Sigui com sigui, el tomàquet era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica, el seu nom deriva de la llengua asteca i significava fruita inflada. La implantació a Europa va ser lenta, sense adquirir protagonisme fins el segle XIX. Avui se’n comercialitzen centenars de varietats, que en general són cada vegada més insípides i manipulades. “Les pitjors tomates del món” es titulava el magnífic article que el periodista i novel·lista gironí Rafael Nadal va dedicar a aquest tema el 24 d’agost del 2012, dintre de la seva secció de crònica política d’actualitat a les pàgines d’Opinió del diari La Vanguardia. Com que a més de periodista i novel.lista també és hortolà amateur , escrivia: “En cap altre país mediterrani no es mengen unes tomates tan infames. És el primer fracàs d’una cadena
que a altres països han convertit en plataforma alimentària activíssima. De vegades sembla que com més parlem de Catalunya, menys valorem les seves coses. N’hi ha que sostenen que l’ànima es mesura per aquestes coses petites. Deu ser per això que darrerament tinc la sensació que, tot i les grans proclames, Catalunya no para d’anar enrere en la seva consolidació com a país”.

He demanat en repetides ocasions a Rafael Nadal, sense èxit, que dediqui més sovint les seves cròniques d’actualitat política a les autèntiques estructures d’Estat que són les coses suposadament petites, per exemple la qualitat alarmant dels tomàquets que avui es comercialitzen, bírries de fingiment, subterfugi i flaquesa, amb honroses excepcions artesanals que cal buscar amb un impuls de vitalisme, molta dedicació sensorial, gosadia quasi dionisíaca, judici despert i sensualitat humil però literal fins a ranejar el prodigi (la foto adjunta l’he presa al mercat de Palafrugell). Rafael Nadal no m’ha fet gaire cas, la qualitat general dels tomàquets continua caient en picat, inconsolable. 

En un altra ocasió, sempre en règim d’excepció declinant, el periodista i novel.lista gironí va dedicar un altre dels articles de la crònica política que publica a l’esmentat diari a una proclama personal titulada “Indulteu les atzavares!”, amb el punt d’exclamació arravatat tan poc freqüent als diaris conservadors quan tracten alguns temes essencials. Rafael Nadal reclamava la repoblació urgent d’atzavares i figueres de moro, que ara l’administració pública arrenca, considerades com espècies estrangeres, nocives i políticament incorrectes: “Les Gavarres encara són plenes d’arbres esqueixats per la nevada de l’any passat. Resulta una mica desconcertant: hi ha hagut diners per arrencar les atzavares de cap de Creus i el bàlsam de l’illa de Port Lligat i per matar les acàcies de la Font del Ferro de la Vall de Sant Daniel, a Girona, però no n’hi ha per netejar els boscos de les Gavarres i protegir del foc un dels nervis centrals del paisatge de Catalunya”. 

Al meu entendre, la crònica política d’actualitat és primordialment aquesta.