Ahir vam anar amb la meva filla a sentir al teatre Grec el Nano que fa vint anys que diu que fa vint anys que té vint anys, tants anys i encara té força i no té l’ànima morta i ens fa bullir la sang. Aquesta, però, no la va cantar (foto de Quim Curbet, que es trobava darrere meu). Convertit en gran crooner dels seus propis temes, acompanyat a l’escenari per músics de qualitat i voltat de l’estima d’un públic incondicional amb motius, sentir en viu tot un concert de Joan Manuel Serrat continua oferint l‘intens plaer, íntim i col.lectiu alhora, del triomf d’un acte de justícia musical i poètica. Va arrencar amb l’estremidora primera estrofa a capella de “Cançó de bressol”, va compartir “Plany al mar” amb Sílvia Pérez Cruz a l’escenari, va desgranar la majoria dels seus èxits i va cloure amb els “Cantares” d’Antonio Machado com a últim dels bisos. Assistir a un concert de Joan Manuel Serrat també és un espectacle de connexió afectuosa amb el públic que s’ha guanyat al llarg de
cinquanta anys justos de carrera.
cinquanta anys justos de carrera.
Molts milers de persones devem a les cançons de Serrat haver reviscut al llarg dels anys aquest intens plaer, haver sentit quan l’escoltem que encara tenim força, que no tenim l’ànima morta i que algunes coses ens fan bullir la sang (malgrat que aquesta ahir no la cantés, no les pot incloure totes). Sempre li devem alguna cosa a Serrat, ni que sigui alguna d‘aquelles petites coses que fan que plorem que no ens veu ningú.
Una de les coses que jo li dec és haver-me permès trobar a l’Argentina (a l’Amèrica Llatina en general) l’únic lloc del món al qual un català pot anar simplement de català sense necessitat de més explicacions ni precisions. Allà ho situen perfectament: "Ah, como Serrat". La qüestió queda entesa sense necessitat dels circumloquis que s'imposen als altres continents quan la nacionalitat del visitant no correspon exactament a la del seu passaport. Al concert d'ahir van aparèixer entre el públic dues petites banderes uruguaianes, que el cantant va saludar.
L'èxit de Serrat a l'Amèrica Llatina i arreu no s’ha basat només en les cançons, també en una actitud d'amistat demostrada amb la gent de cada país. Per a molta gent Serrat és un cantant i un amic de casa.
Als recitals multitudinaris a l’Amèrica Llatina acostuma a cantar alguna de les cançons en català. No li ho demana ningú, però recorre a l'amistat mútua a l'hora d'introduir, per exemple, la interpretació de "Pare", convertida d'aquesta manera en un clàssic a terres de parla castellana. Els que de vegades ens sentim igual com ell "llatinoamericans de Barcelona" topem a cada cantonada d'aquells països amb motius de gratitud envers el seu tarannà, a dalt i a baix de l'escenari.
Joan Manuel Serrat ha situat en la consciència dels habitants de molts llocs una Catalunya amiga, riallera, lluitadora, irònica i solidària. Francament, això és digne del més càlid aplaudiment, al costat de les seves cançons.
Molt bé, Xavier!
ResponElimina