Més biografies sobre Blasco Ibáñez, el gran escriptor oblidat

Javier Varela acaba d’editar a l’editorial Tecnos una nova biografia monumental sobre el novel.lista, periodista i polític valencià Vicent Blasco Ibáñez, el desmesurat personatge oblidat que ja disposava de mitja dotzena de biografies més. L’insòlit ressò mundial de l'autor a un moment donat, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no hi fan res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. S’ha convertit en un rastre descurat per la ignorància i la manca de codis culturals renovats enfront del corró
biològic del pas del temps. Blasco Ibáñez sempre es va trobar desubicat a tot arreu, excepte en el favor dels lectors a una època determinada.

Era una figura gegantina, tumultuosa, exaltada, temperamental, arravatada i exitosa, però els títols dels seus llibres sonen avui amb una gran vaguetat. Poquíssimes persones deuen llegir actualment el primer gran best-seller mundial de la literatura en castellà, un cop traduïda a l’anglès. El coneixement de la trajectòria de Blasco és escassíssim. El blasquisme s’ha pràcticament evaporat. 

Alguns pensen que el “blaverisme” valencià constitueix una revifalla del blasquisme encunyat per Don Visènt, una herència vernacla del lerrouxisme. Potser sí, però això no passa de ser una especulació, una conjectura. Joan Fuster es pronunciava taxativament al respecte: “Del Blasco Ibáñez escriptor se’n parla poc i mal. De fet, l’esment de don Vicent acostuma a ser breu, si a això arriba, i a més a més tenyit de displicència. Com si es tractés d’un novel.lista de cinquena fila. I la veritat és que les lletres espanyoles dels últims cent anys no compten amb gaire narradors del seu tamany i empenta creadora” (Joan Fuster: Recuerdos y juicio de Blasco Ibáñez en su centenario, València 1998). 

De la personalitat colossal, l’obra ingent i l’èxit fabulós de Blasco no en queden en la consideració general ni les cendres. Si no fos per la superproducció televisiva de Cañas y barro per part de TVE l’any 1978 i les seves reposicions, les generacions actuals no n’haurien sentit ni a parlar. El pèndul l’ha escombrat sense consideració, d’una manera bèstia i primitiva. 

Un altre biògraf recent, Joan F. Mira, opina: “Blasco era un gegant. Després ens n’hem rigut molt, i hem maleït metòdicament el blasquisme (i l’espanyolisme feroç que en formava una part del suport ideològic). Però segurament Blasco sí que era un gegant: un individu de mida descomunal, una ventada humana, com aquest país n’ha produïdes ben poques”. 

Era fill d’una família immigrada a València des del Baix Aragó, petits comerciants benestants que li van poder donar la carrera de Dret. Començaria escrivint en valència el 1883 algunes narracions publicades per l’almanac Lo Rat Penat. La seva vocació literària s’emmirallava en Víctor Hugo, Alexandre Dumas, Emile Zola, Walter Scott o l’aleshores cèlebre i prolífic novel.lista fulletonesc Manuel Fernández i González. 

Al mateix temps Blasco va ser des del primer dia un home d’acció i garrotada, un tribú fogós de les lluites antimonàrquiques i anticlericals que enfrontaven les noves classes productives al vell ordre polític. Durant la Restauració dinàstica d’Alfons XII, els conservadors de Cànovas se les havien molt frontalment amb els liberals de Sagasta, els republicans possibilistes de Castelar, els republicans federals de Pi i Margall i els republicans revolucionaris de Salmeron. Don Vicent sempre es va declarar seguidor de Pi i Margall, encara que fos a la seva manera. 

Va llicenciar-se en Dret el 1888. Dos anys més tard s’exiliava per primer cop a París, perseguit per la justícia arran d’una manifestació de carrer a València contra l’arribada al poder de Cánovas. Durant aquells divuit mesos de desterrament escriuria la novel.la La araña negra, referida als jesuïtes i molt inspirada en les lectures d’Eugène Sue. 

El 1891 es casava a València amb Maria Blasco del Cacho, familiar de segona línia, amb qui tindria quatre fills, abans d’iniciar la següent relació estable a París amb la dama xilena Elena Ortúzar Bulnes. L’any següent del primer casament fundava el diari valencià El Pueblo, on publicaria en format de fulletó moltes de les novel.les més conegudes, a més dels inflamats manifestos de la Unió Republicana i les diatribes sagnants –literalment parlant— contra l’escissió local que encapçalava Rodrigo Soriano. Les baralles a garrotades o a trets entre blasquistes i sorianistes, els llegendaris “rosaris de l’aurora de València”, van omplir tota una època. D’aquell moment procedeix la coneguda frase dels seguidors blasquistes, enfervorits després d’un dels seus mitings:
-- Don Vicent, si vós voleu cremem València! 

Fugit de la justícia una vegada més el 1895, aquest cop a Itàlia, l’indult es va veure condicionat a l’obligació de fixar la residència a Madrid. El fet va coincidir amb la seva primera victòria com a diputat electe per la circumscripció de València. Ho repetiria al llarg de sis legislatures, sense abandonar la producció literària intensiva: Arroz y tartana, La barraca, Entre naranjos, Cañas y barro... El primer èxit editorial amb Arroz y tartana el va assolir el 1894, als 27 anys. 

El fet de consagrar-se com a novel.lista i de residir a Madrid no li va suposar el reconeixement dels cercles literaris de la capital. Segons el qualificatiu de Josep Pla, allí sempre van veure Blasco com un escriptor “suburbial”, malgrat ambientar les novel.les d’aquell període a Toledo, a Madrid, al camp andalús, a Bilbao. Es va veure marginat de la Generació del 98 per enveja. 

Quan el 1902 va estrenar la luxosa casa de nova planta al passeig marítim de la platja valenciana de la Malva-rosa, Blasco Ibáñez ja residia primordialment a Madrid. Va conviure ben poc entre aquelles esplèndides parets amb la primera muller i els fills. El primer pis de la façana abocada al mar es veia –es veu encara ara-- totalment ocupat per una terrassa de columnes dòriques sostingudes per cariàtides i una gran taula de marbre, on l’escriptor es feia fotografiar en plenitud, en majestat. 

El tarannà inquiet i la segona relació sentimental van portar-lo a buscar nous horitzons i els va trobar als antípodes. El 1909 havia estat invitat per l’empresari del teatre Odeón de Buenos Aires com a “conferencista”, conjuntament amb Anatole France, després de la tournée anterior de Jean Jaurés i Georges Clemenceau. Aquells cicles de conferències de figures internacionals a grans sales de teatre de la capital argentina, amb entrada de pagament a preu fort, eren la manera d’importar actes socials que donessin la pàtina cultural anhelada per la pròspera oligarquia portenya. 

El tribú Blasco, d’una facúndia molt rodada, no en va tenir ni per començar amb les conferències programades. Va acabar passant nou mesos seguits a Argentina, Xile i Paraguai durant aquell primer viatge, com un nou descobridor. Feia amistats entre les classes dirigents i albirava noves perspectives de vida, vinculades la relació de parella que havia consolidat a França amb la dama de l’alta societat xilena Elena Ortúzar Bulnes. Per estar a la mateixa alçada que la nova companya, volia convertir-se en terratinent del Nou Món, un oligarca d’aquelles terres verges de proverbial feracitat. 

Entre gener i juny del 1910 va escriure la monumental obra La Argentina y sus grandezas, que va lliurar personalment al president del país José Figueroa Alcorta. Aquest li va oferir una concessió a preu avantatjós de 8.000 hectàrees de terra a la província patagònica de Río Negro, si s’avenia a desforestar-les, nivellar-les, parcel.lar-les i convertir-les en sembrats de regadiu, igual com havien fet altres hisendats espanyols amb qui Blasco es va entrevistar. 

El seu temperament quixotesc, la set d’aventura i d’ascensió social no van quedar satisfets amb la fundació territorial que va anomenar Colònia Cervantes. Va crear-ne una segona de 5.000 hectàrees a l’altre extrem argentí, a la província nortenya de Corrientes, fronterera amb Uruguai i Paraguai, batejada Colònia Nueva Valencia. No va tenir dificultat en fer-hi immigrar, amb promeses de riquesa, contingents de llauradors procedents dels seus nombrosos seguidors valencians. 

Al cap de tres anys, els entrebancs del finançament bancari i els resultats lents de les collites van portar-lo a malvendre els títols de propietat. Va abandonar el país i els llauradors valencians que hi havia conduït (la canalització del regadiu arribaria tanmateix més endavant, el 1921, i avui Cervantes continua existint com a municipi de 3.000 habitants). L’experiència va suposar-li un rèdit literari d’enorme repercussió posterior, un autèntic tombant de la seva vida, gràcies a novel.les ambientades a aquelles latituds com Los argonautas, La tierra de todos i, sobretot, Los cuatro jinetes del Apocalipsis. 

El 1914 es va instal.lar de nou amb Elena Ortúzar a París, on els va sorprendre l’esclat de la Primera Guerra Mundial durant la qual va escriure Los cuatro jinetes del Apocalipsis. L’argument de la novel.la es basa en una família de colons franco-argentins que retornen a França en els anys de la contesa bèl.lica. La primera part està dedicada a una intensa descripció paisatgística i humana de la pampa i del cap de brot de la nissaga protagonista, el “centaure Madariaga”, que hi havia fet fortuna, a diferència del novel.lista. 

Sense deixar refredar la ploma, Blasco Ibáñez escriuria tot seguit les novel.les Mare Nostrum i Los enemigos de la mujer. Tenien el gran èxit acostumat en versió original o en traducció al francès i altres llengües europees, però el gran salt vindria donat de forma inesperada per la primera traducció als Estats Units. La traductora Charlotte Brewster li havia comprat els drets per a aquell país de Los cuatro jinetes del Apocalipsis a canvi d’una mòdica suma de 300 dòlars. 

Mister Ibanez i la traducció nord-americana The Four Horsemen of the Apocalypse es van convertir en una bomba. Dos milions d’exemplars venuts per l’editorial Dutton and Co. en menys de dos anys, a finals del 1924. Era una xifra de vendes desconeguda fins aleshores a aquell mercat i a tots els altres, el primer best-seller de la història moderna. L’editorial es va apressar a compensar-li econòmicament el tracte injust pactat amb la traductora, receptora legal dels drets d’autor. 

La principal compensació econòmica va venir per una altra banda, quan la Metro Goldwin Mayer va oferir-li 200.000 dòlars pel drets d’adaptació a la gran pantalla. Don Vicent va pensar que era una altra fantasia del món dels grans negocis, fins que va veure ingressada la suma al seu compte bancari, al cap de quaranta-vuit hores de signar l’acord. La primera versió a la pantalla gran, encara en cinema mut, va significar el 1921 la febre mundial al voltant de l’actor protagonista, Rodolfo Valentino (una segona versió seria dirigida el 1962 en technicolor per Vincente Minelli, amb Glenn Ford i Ingrid Thulin en els primers papers) i la glòria mundial de l’escriptor valencià. 

Els anys triomfals del Blasco Ibáñez resident a París coneixerien el repicó espectacular dels sis últims de la seva vida, instal.lat a l’aristocràtica casa estil Belle Époque de Fontana Rosa, a la Costa Blava. Va ampliar la propietat amb la finca del costat i va aixecar-hi noves construccions d’un eclèctic estil valenciano-moresc, fins a 1.700 metres quadrats d’extensió. Incloïen –i encara inclouen-- un pavelló habilitat com a cinema privat, un altre com a aquari, cases per als jardiners, garatge, estanys amb brolladors, bancades de ceràmica decorada, fonts, pèrgoles, rotondes i columnates tapissades de glicines i buguenvíl.lees. Va decorar-ho tot amb rajoles de Manises, rosers i tarongers que li enviaven de València (el general Savalls ja s’havia exiliat a Niça al final de les guerres carlines l’any 1876, així com Joan Antoni Güell i López, comte de Güell i marquès de Comillas, el 1936). 

La casa principal de la propietat de Blasco Ibáñez a Menton ha estat demolida, però subsisteixen els jardins i diverses edificacions secundàries del recinte, al qual s’accedeix per la portalada “El Jardín de los Novelistas” que presideixen tres grans retrats en rajola valenciana de Cervantes, Dickens i Balzac. A cap moment Blasco no va afluixar la dedicació acarnissada a escriure més novel.les, que els últims anys dictava a Menton a un secretari. Fins i tot després de la mort, sobrevinguda el 28 de gener del 1928, la vigília del seu 61 aniversari, en una demostració pòstuma del vigor productiu encara van aparèixer dues novel.les més: El Caballero de la Virgen (Alonso de Ojeda) i En busca del Gran Kan (Cristóbal Colón). 

A València, la casa de la Malva-rosa també es va veure abandonada durant llargs anys, després de la mort dels familiars directes. L’ajuntament la va rehabilitar el 1997 com a casa-museu de l’escriptor, oberta al públic, com a testimoni de l’èxit fabulós d’un autor del qual avui no es recorda quasi res, malgrat disposar de sis biografies successives.