La col.lecció més nodrida de quadres de Velázquez es troba al Prado, però la seva “Venus del mirall” s’ha d’anar a contemplar a Londres (emportada pel duc de Wellington el 1806, després de les seves victòries a Espanya) o ara temporalment a París. El Grand Palais dedica una exposició a 54 quadres del pintor sevillà, la meitat de tota la producció de la seva vida. Es tracta de la primera monogràfica d’aquest artista a França i la primera gran retrospectiva dels últims 25 anys arreu del món. Més que pels blaus de les Immaculades, els porpres del papa Innocenci X o les tenebrors de la forja de Vulcà, hi he anat per retrobar la “Venus del mirall”, l’únic i magistral nu femení en l’obra pictòrica de Velázquez. El personatge mitològic de Venus és un dels més socorreguts en la història de la pintura, pel caràcter de deessa de l'amor i sobretot pel fet de permetre el nu femení en tot l’esplendor i satisfer d'aquesta manera els encàrrecs venals dels compradors. Una de les composicions més afortunades del Ticià és precisament el nu "Venus amb l'organista", al
museu del Prado. Es poden trobar moltes altres Venus reclinades in puribus naturalibus, però a la del Ticià, pintada el 1549, el músic de l'escena clava per primer cop la mirada de forma inequívoca al pubis de la model, descobert, sense vels, insinuant el pèl púbic del mateix color que el cabell, com si l’organista estigués tocant una música inspirada en aquesta visió precisa.
museu del Prado. Es poden trobar moltes altres Venus reclinades in puribus naturalibus, però a la del Ticià, pintada el 1549, el músic de l'escena clava per primer cop la mirada de forma inequívoca al pubis de la model, descobert, sense vels, insinuant el pèl púbic del mateix color que el cabell, com si l’organista estigués tocant una música inspirada en aquesta visió precisa.
Després Ticià va pintar el 1555 la seva “Venus del mirall”, quaranta anys més tard que la que porta el mateix nom de Giovanni Bellini, amb idèntic recurs a la postura d'esquena que reflecteix la cara de la noia a l'espill. Rubens va pintar-ne una altra el 1614. La de Velázquez, possiblement realitzada durant la seva estada a Itàlia entre 1649 i 1651, ha superat en consideració totes les dels mestres anteriors. S'ha endut la palma sobretot pel que fa a la part posterior del nu femení, el cul més ben valorat de la història de la pintura. Que el rètol afixat al costat del quadre arran d’aquesta exposició temporal al Grand Palais parisenc digui literalment que es tracta de “la nuca més bella de la història de la pintura” entra plenament en l’engany, a més a més del ridícul, dintre d'una rebufada indecent de puritanisme.
No cal dir que la bellesa depèn dels cànons culturals de cada època, fins i tot de la disposició de la mirada de cada observador. S’encarna en formes molt diverses i, naturalment, opinables en funció de la llibertat de gustos i sensibilitats. La percepció de la bellesa no és obligatòria, universal ni corrent. Només en alguns casos es converteix en una experiència commoguda, una expressió anhelant del desig de posseir-la o de contrapesar la por de trobar-la a faltar, com en aquest quadre de Velázquez.
Originàriament va ser penjat a la garçonière madrilenya de Gaspar de Haro, igual com altres nus femenins (entre els quals divuit tizianos) decoraven el pavelló de caça de Felip IV al Pardo. La "Venus del mirall" velazquenya és propietat des del 1906 de la National Gallery londinenca gràcies a una subscripció pública del National Art Collectors Found. La iniciativa va suscitar una polèmica puritana, atès que es tracta d'un nu que exposa el cul amb protagonisme central i reconegut. Per tallar curt la discussió, el diari The Times va recordar que l'obra de Velázquez està considerada com “potser la més excel.lent pintura de nu al món”.
També per això el 10 de març del 1914 la sufragista Mary Richardson va atacar el quadre amb un ganivet de carnisser a la National Gallery. Protestava contra la detenció de la seva correligionària Emmeline Pankhurst, però va declarar que havia atemptat contra la tela perquè no li agradava la manera com els homes que visitaven el museu quedaven embadalits mirant-la. La tela va poder ser reparada de les set ganivetades.
La sufragista Mary Richardson, després de complir sis mesos de detenció, es va afiliar al Partit Laborista el 1919, es va presentar a les eleccions al Parlament en quatre ocasions successives i no va ser mai elegida. El 1934 es va apuntar a la Unió Britànica de Feixistes (UBF) i va publicar l’autobiografia Laugh a Defiance el 1953 i va morir el 1961.
He anat a París per tornar a contemplar la “Venus del mirall” de Velázquez amb aquella mateixa mirada atònita, tendra i seduïda que Mary Richardon no suportava, com tampoc els redactors dels rètols de l'actual exposició parisenca.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada