“Sa carretera veia” de Calella, com si fos el camí de Damasc

De tant en tant em deixo a caure a Calella de Palafrugell, on vaig passar alguns anys i aprendre algunes coses. Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell que distribueix en trànsit en les diferents direccions, sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella. Sempre, invariablement, em desvio per “sa carretera veia”, antigament l'única transitable i avui molt secundària. Ho faig empès per una opció irreflexiva.Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs que estimava (quan el gentilici existia i el poble no s’havia convertit del tot en una urbanització d’apartaments buits, de

cadàvers immobiliaris), era que les persones amb criteri anaven o venien de la vila per “sa carretera veia” com una elecció d’autenticitat, una fidelitat probablement inútil, una llibertat d’estil supèrflua i lilial però genuïna. Per a ells tenia un sentit, com una postura davant del temps i de la possessió de la vida secreta del món, igual com ara per a mi.

Els “veis” calellencs encara utilitzaven col.loquialment la parla salada i la “iodització” pròpia d’aquells que no tenen “paia a l’ui”, per bé que començaven a tenir-la. La “iodització” és una modalitat de pronúncia, un fenomen lingüístic empordanès i gironí que els dialectòlegs poden explicar en funció de l’arrel llatina diferenciada d’unes paraules o altres. També apareix a la toponímia, per exemple al nom del poble de Juià.

Alguna cosa m’empeny fins avui a embocar “sa carretera veia” quan em dirigeixo a Calella de Palafrugell, en comptes de la funcionalitat rectilínia de l’autovia (ara proveïda d’un rosari de rotondes giratòries). M’agraden les giragonses parsimonioses de “sa carretera veia”, passar per l’Horta d’en Lluent, saludar d’un cop d’ull el trencant d’Ermedàs, haver de frenar al revolt de Santa Margarida i buscar encara amb la mirada el noble llinatge de Josep M. Vehí de Cabrera i Gatius, del mas-castell Burrull, enfilat dalt del tractor quan llaurava aquests camps, abans que el terreny no es veiés dedicat a muntar-hi discoteques amb envelats d’estiu que van anomenar “carpes”.

Després del castell de Can Borrell o de Santa Margarida la carretera ofereix un tram més recte, amb fondes cunetes a banda i banda, a les quals es matava el jovent quan sortia en cotxe d’aquelles discoteques a la matinada, sense haver tingut temps d’aprendre a conduir embriacs. Al final de la recta d’acceleració del paratge d’Alzinelles i del vell mas Xinxer, comença la pujada de l’alzinar. Sempre hi vaig veure pasturar vaques, fins que van deixar de ser-hi.

La fronda de l’alzinar de fulla perenne, d’un verd negrós immòbil i silent, ocupat només d’un cantó per l’extremitat del càmping la Siesta, és un dels morceau de bravoure del recorregut, un paisatge finíssim de sensualitat quasi tàctil, a l’ombra misteriosa i viva del bosc. Culmina a l’esquena d’ase del petit cementiri de Calella, on reposen aquells últims vells calellencs, a l’altura del nou barri de xalets i apartaments del Prat Xirlo, des d’on s’albira per primer cop Sa Baixada i el fistó blavíssim del mar.

Aquesta entrada de Calella –l’única per als vehicles, tant els de l’autovia que hi conflueixen com els de “sa carretera veia” que hi mena de dret-- ha conegut una transformació urbanística terrorífica, míserament acceptada com un destí somàtic, tot i que hi podríem posar noms i cognoms, cares concretes i progenitures saldades si això interessés algú. “Un paisatge és el resultat d’una lluita de forces naturals, un record de la intensitat d’aquesta lluita, l’esquelet d’una batalla del caos”, diu Josep Pla al llibre Humor, candor... 

Sa Baixada que s’endinsa al nucli de Calella fins a la platja porta al nomenclàtor el nom de donya Dorotea de Chopitea, l’hisendada beata barcelonina que va pagar la construcció de l’església de la localitat. El paisatge mariner de Calella no ha desaparegut del tot, el poble sí. Ara és una urbanització deserta quasi tot l’any i sobresaturada a unes dates fixes del calendari. Fora del pic de l’estiu, limitats grups de persones hi van a dinar arran de mar els dissabtes o diumenges assolellats. 

A mitja tarda l’indret recupera el caràcter desert, endolcit per la fusió de la llum daurada sobre els blancs tensos de Calella --blancs de tots els colors, com els del pintor Corot— que a aquesta hora fugitiva perlegen en una combustió lenta. La calma preludia un crepuscle de tristesa clara i serena, un estat d’ànim sòlid i dolç. De vegades el vent lleugerament salat (un xaloquell, un garbí llardós) hi posa alguna musiqueta i el pensament s’hi gronxa amb una feblesa segura. 

M’hi passejo perquè reconec les senyes de l’escenari i cadascuna de les seves transformacions, perquè encara el sento meu sense haver passat pel notari, perquè l’estimo i això és sempre un sentiment indesxifrable, de resultat incert, propens a la generositat o bé a la crueltat. Per a alguns l’amor sempre serà una ingenuïtat de validesa passatgera, per a d’altres una fidelitat de la sang. 

Quan agafo a la rotonda de Palafrugell el trencant de “sa carretera veia” en comptes de l’autovia, no ho faig per cap decisió deliberada o argumentable. M’hi porta el cor, senzillament. I noto que ho fa amb un cert orgull. 

Als carrers de Calella encara hi trobo algun vell recurs per estacionar el cotxe amb comoditat. Arrenco la caminada a peu a la Torre. Al passeig del Canadell comprovo que la casa Pla, la casa Juanola i la casa Sunyer (les úniques originàries) encara hi siguin. Trenco cap el mirador de Primitiu Guri, observo que la balda de la tanca sigui oberta i retorno sobre els meus passos per omplir-me de la petita meravella del port de Malaspina (sense port i quasi sense platja).

Ressegueixo el camí d’es Còdol i passo per les Voltes noves com qui entra sota pali al temple de la plaça del Port Bo, per inclinar-me als peus de la terrassa de can Batlle, l’omphalos mundi d’aquest cosmos.Per sota de les Voltes velles fa temps que no s’hi passa, privatitzades per les terrasses dels restaurants. A la platja d’en Calau recordo els galliners arran de mar de l’Àngel Fernández del bar la Vela, la figura d’en Marcel.lí Simon que va rodar tot lo món i la d’en Xicu Closas Palet de can Palet, que em va ensenyar a mirar “s’illa” com si llegís els averanys d’una bola de vidre. 

La pujada de sa Platgeta i el barri de la Barandilla ja m’agafen una mica més escèptic. He de vèncer la mandra per arribar a Port Pelegrí i als Canyers del barri de Sant Roc. M’aturo a la bancada del mirador i reprenc forces per allargar la ruta fins el camí de ronda del Golfet, una altra delícia que obliga a creure en els miracles. 

La bellesa, en definitiva, es troba a la mirada que hi posa cadascú, als ingredients que incorpora la mirada, al coneixement que l’enriqueix, a la capacitat de meravellar-se que l’ennobleix i la dilata. La mirada sempre té “pa a l’ui”. De vegades és un pa saborós, vital, cruixent, immune a la humitat potàssica de la llàgrima. Per això, concretament, encara em deixo caure de tant a Calella de Palafrugell.