La monumental nuesa femenina de Maillol als jardins de les Tulleries

L’esplanada de les Tulleries comença a l’arc de triomf del Carrusel, a tocar de la moderna piràmide de vidre del Louvre. Finalitza a l’obelisc de la plaça de la Concòrdia, després de quasi un quilòmetre de jardins, flanquejats per la terrassa de l’Orangerie damunt del Sena i la del Jeu de Paume abocada la Rue de Rivoli. Els dos primers angles raconers de les Tulleries són redossos autònoms formats per sengles recintes de doble filera de til.lers, amb les capçades tallades en rectangle, gespa entre els caminals de terra i bancs de fusta per seure-hi. Al centre de cadascun d’aquests dos recers bessons, als quals s’accedeix per una curta escalinata, hi impera triomfal, silenciós i humilíssim un exemplar duplicat del monumental nu femení

"Mediterrània" (a la foto), l’obra mestra de l’escultor Aristides Maillol. És un dels indrets més agradables i més civilitzadament concebuts de París, a part dels més visitats del món.

L’escultor rossellonès, que vivia mig any a París i l’altre mig a la localitat natal de Banyuls de la Marenda, ha tingut l’insòlit privilegi de ser l’únic amb tota la seva obra monumental exposada en permanència als cèntrics i concorreguts jardins parisencs de les Tulleries, amb 18 figures femenines de mida natural o superior, generalment nues, escampades a aquest primer tram del parc. 

La primera obra de Maillol col.locada als jardins de les Tulleries va ser l’any 1923 la versió en pedra de la cèlebre “Mediterrània”, avui duplicada en fosa de bronze (uns altres exemplars del tiratge en bronze es troben al pati gòtic de l’Ajuntament de Perpinyà i damunt la tomba de l’escultor a la seva masoveria-taller de la vall de Banyuls, avui petit museu). El 1929 es va incorporar a les Tulleries una altra de les seves escultures, després que el pudibund Ajuntament de la ciutat d’Aïs de Provença rebutgés el resultat de l’encàrrec que havia fet a l’artista. Es tractava de la versió en pedra del “Monument a Cézanne”, que Maillol va concebre com un majestuós nu femení. 

La degradació de les dues primeres obres de Maillol col.locades a les Tulleries, sotmeses a la intempèrie, va aconsellar posar-les a resguard a finals dels anys 40 al Museu Nacional d’Art Modern (avui Museu d’Orsay). La proposta de la seva antiga model i ara combativa llegatària Dina Vierny va consistir a substituir-les al mateix lloc per l’equivalent fos en bronze o en plom. L’any 1959 Dina Vierny va trobar l’interlocutor necessari en la persona del nou ministre de Cultura, André Malraux. L’escriptor i ministre gaullista va oferir a Dina Vierny un pacte resolutiu: "Vostè em cedeix l’obra, jo les Tulleries"... 

El govern va sufragar la fosa en bronze o en plom de las dues peces guardades al museu i de totes les altres cedides por la marmessora, fins un total de divuit peces diferents. Als pocs dies de la inauguració a les Tulleries, la nuesa d’algunes de les peces va aparèixer empastifada amb pintura vermella, que els serveis municipals de manteniment van netejar amb diligència. 

La totalitat de les escultures més importants de Maillol van quedar d’aquesta manera exposades per sempre a un espai públic que compleix tots els requisits de proximitat, amplitud, perspectiva i prestigi que ell postulava. Les obres d’ampliació del Grand Louvre van fer variar lleugerament el 1997 l’emplaçament i l’entorn enjardinat, no la permanència de les peces a les Tulleries. 

Els dinou exemplars de les divuit escultures diferents són els següents: “Mediterrània” (1905, per duplicat), “Pomona drapejada” (1921), “La noia ajaçada” (1921, un altre exemplar igualment en bronze es troba al passeig marítim de Banyuls), “El dolor” (la versió en pedra constitueix el Monument als Morts de la Guerra de 1914-18 a Ceret), “L’estiu” (el fragment del tors de “L’estiu” s’exhibeix a l’exterior del MNAC a Montjuïc), “Pomona” (1922, a Elna com a Monument als Morts de la Guerra del 1914-18), “Pomona nua”, “Banyista pentinant-se” (1930), “Venus” (presideix igualment la plaça de la Llotja a Perpinyà i un fragment del tors el pati de la seu de la Generalitat a Girona), “Nimfa” (1930), “Les tres gràcies”, “Muntanya” (1937), “Banyista drapejada” (també en bronze a Perpinyà i en pedra a Sant Cebrià de la Marenda), “Acció encadenada” (1908), “Aire” (1932), “Monument a Cézanne” (1925), “Riu” (1943) i “Monument als Morts de Portvendres” (1923). 

Malgrat el prestigi mundial dels jardins de les Tulleries, els monumentals nus femenins de Maillol no llueixen pas menys a Banyuls, com aquelles dues meitats de l'any de l’escultor, els dos pols de la seva cerca. Mai no haurien encaixat l'un sense l'altre. La vall de Banyuls no és menys evocadora que les Tulleries, si es mira com ho feia Maillol i com es pot continuar fent encara avui. París es la colossal plataforma de projecció, Banyuls la substància nutrícia.