La il.lusió anual de les millors cireres, tan repartides

Ara es poden menjar tot l’any cireres forasteres, viatjades en avió des de l’altre hemisferi, però les acabades de collir aquí arriben aquests dies com a preludi roig i lluent de l’estiu. Les primerenques de Ceret, al Vallespir nord-català, gaudeixen de celebritat, però molts altres municipis pretenen produir les millors del món i tenen una part comprovada de raó. El meu pare tenia un cirerer i em vaig acostumar a observar l’evolució anhelant del fruit. Jo no tinc cirerer. Segurament en compensació m’entretinc a despinyolar-les una a una per al guisat primaveral d’ànec amb cireres, com una il.lusió anual. Alguns anys vario una mica i faig guatlles amb cireres, flamejades amb algun espirituós. Encara no he pogut decidir quina
és la festa de la cirera que m’alegra més: l’esclat exaltant de la seva flor blanca en ple fred de l’hivern (el nostre Cherry blossom) o bé la collita que obre l’estiu. Alguns anys em sento més romàntic i em decanto per la primera data, tot recordant aquells versos facilots de Pablo Neruda: “Quiero hacer contigo/ lo que la primavera hace con los cerezos”… Altres anys opto per la segona data, més funcional.

Catalunya en produeix unes 13.000 tones, la meitat a les comarques tarragonines, especialment a la Ribera d’Ebre i a la vila de Miravet, seguida per Tivissa, Benissanet, Flix i Bràfim. Tenen anomenada les de Terrades i Llers, a l’Alt Empordà. Les de Sant Climent de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles i el Papiol, al Baix Llobregat. Les de Caldes de Montbui, al Vallès Oriental. Les d’Arenys de Munt, al Maresme. Les de la Vall de Gallinera, a la Marina Alta del litoral alacantí. Les extensives de la Vall del Jerte, a Cáceres. Les millors cireres del món estan molt repartides. 

Les de Sant Climent de Llobregat tenen el mèrit afegit d’haver donat peu a l’edició d’una magnífica monografia: Bojos per la cirera. Compta amb una introducció cientifico-poètica de la doctora Laura Gosalbo sobre els orígens, les varietats, el cultiu, les propietats nutritives, els consells pràctics de compra i de conservació, tot plegat amb 42 receptes del cuiner del restaurant de la localitat El Racó de Sant Climent, Gerard Solís, per a tota mena d'aperitius, entrants, carns, peixos, marisc, postres, o fins i tot un capítol sobre la cirera i el vi. També se’n fa un licor de cireres macerades i un destil.lat d’al.lambí, el kirsch. 

A Ceret tenen fama de ser les més primerenques, dolces i acolorides, a una vall pirinenca fronterera de microclima afortunat. La celebritat de la cirera de Ceret va començar el segle XX, quan els pagesos van multiplicar aquests arbres, convertits en rediticis, que fins aleshores tot just acompanyaven els horts. El 1960 la localitat en produïa 7.000 tones, avui tot just 1.200. S’hi celebra la popular Festa de la Cirera, que coincideix amb el certamen de bandes de música de carrer. El cafarnaüm del “Ceret de Bandas” preludia l’encara més gros del “Ceret de Toros” la diada del 14 Juillet, quan les cireres comencen a anar de baixa i les sangries a elaborar-se de qualsevol manera. 

“Le temps des cerises” és una popularíssima i emotiva cançó associada a la revolta popular de la Comuna de París del 1871 i a les interpretacions inoblidables de Charles Trenet o Yves Montand, versionades fins avui a totes les salses, igual com les cireres.