Enamoreu-vos, ni que sigui per uns dies, al roserar del parc Cervantes

En una ocasió em van enamorar al parc Cervantes barceloní i des d’aleshores acostumo a tornar-hi un cop l’any, per primavera. Deu mil rosers en flor a un jardí públic de Barcelona és el regal que brinda aquests dies el roserar del parc Cervantes, a l’extrem de la Diagonal que toca a Esplugues, un dels escenaris més agraciats i calmosos de la ciutat malgrat trobar-se encaixat entre denses vies de circulació com la Diagonal i els cinturons de ronda. El concurs internacional de roses noves que hi convoca des de fa tretze anys a aquestes dates de primavera l’Ajuntament barceloní no ha assolit l’anomenada d’altres grans cites europees com el Chelsea Flower Show a Londres, el festival internacional de jardins de Chaumont-sur-Loire a

França o bé el desplegament inusitat de tulipes al Keukenhof holandès, el parc floral més extens d’Europa. El certamen del parc Cervantes ni tan sols no arriba a la projecció ciutadana del Girona Temps de Flors, però s’ho mereixeria.

Qualsevol flor procedeix d’una llavor i és un òrgan reproductor destinat a cridar l’atenció del fecundador per poder donar fruit, de vegades un fruit immaterial, evocador, fugaç. Ho proclama Xuan Bello al seu últim i deliciós llibre Las cosas que me gustan: “Un jardí ha de tenir un centre secret sobre el qual giri un artefacte de sentit; aquest artefacte té una funció, també secreta: que en sorgeixin veus diferents disposades a definir, contradictòriament, la intacta essència del món”. 

Totes les ciutats civilitzades disposen d’un roserar, d’un jardí dedicat a aquesta flor principal. Jo estimo especialment el roserar de Bagatelle al Bois de Boulogne parisenc, el rosedal del parc de Palermo a Buenos Aires i el Roseto Comunale de Roma, que m’agafa de camí quan pujo a peu al turó de l’Aventí. Però al del parc Cervantes barceloní em van enamorar en una ocasió i aquestes coses deixen algun record. 

Avui els milions de roses tallades que es “consumeixen” arreu del món (6 milions només el dia de Sant Jordi a Catalunya) deriven de la producció industrial sense terra a hivernacles climatitzats, robotitzats. Els parcs enjardinats, en canvi, mantenen d’alguna manera a les grans ciutats aquell paper evocador, moral i viu que em complau retrobar un cop l’any, per primavera, al parc Cervantes barceloní. Més concretament trobar-hi aquelles “veus diferents disposades a definir, contradictòriament, la intacta essència del món”. 

És gratis, al costat de casa i d’una emoció estètica efusiva, tan necessària en el seu lirisme urbà delimitat i heroic. Barcelona no ha estat mai una ciutat afortunada en matèria de grans parcs, els quals acostumen a derivar dels esplendors cortesans a les capitals d’Estat, com Versalles, Aranjuez, Hampton Court, Het Loo a Holanda o Petrodvoretz a Sant Petersburg. Aquí en tenim alguns petits retalls de mèrit, com aquest creat el 1965 per Lluís Riudor i el seu adjunt Joaquim M. Casamor, remodelat el 1999 per Beth Figueras i ara amb tots els rosers florits que enamoren.