Els sis noms de la bellesa, com a mínim de partida

Detectar la bellesa, entendre-la i gaudir-ne és un noble afany tan vell com el món. La bellesa acostuma a resultar tan necessària com inaferrable. Començant per la dificultat de definir-la, atès que les paraules guarden una proximitat relativa i laboriosa amb l'essència de les coses. El professor nord-americà de filosofia Crispin Sartwell fa l’admirable i enèsim esforç en aquest sentit al llibre Los seis nombres de la belleza, traduït aquí en una assequible i acurada edició. La sobrecoberta del llibre (el retrat “La noia del barret vermell”, de Vermeer, que es troba a la National Gallery de Washington) planteja des d'abans de començar a llegir el repte impossible i alhora magnètic: molts lectors atrets que l’hem comprat no hauríem elegit aquesta pintura per il.lustrar el tema enunciat al títol. Tant se val, assistir un cop més a l’esforç per definir la bellesa gratifica la lectura i estimula les deduccions o les contraopinions de cada lector. Discórrer sobre la bellesa, tot sabent que l’autor no hi arribarà del
tot ni els lectors tampoc, és l’anhel que ens mou a la recerca del premi d’entreveure-la.

No es refereix únicament a l’estètica de persones, objectes, paisatges o idees. També compta extraordinàriament, per exemple, la bellesa d’uns instants viscuts o del caràcter humà, d’una manera de ser. El llibre apel.la a exemples molt diversos.
Entre totes les expressions de la fortuna vibrant de la bellesa, a mi acostuma a tensar-me l’atenció la varietat de persones observades pel carrer i l’art de la conversa. A l’interior d’un museu moltes vegades em centro més en el posat dels visitants que en les obres exposades. A un vagó de metro hi trobo, alguns dies, Venus més vitals que als llibres d’art. De vegades entro als grans magatzems només per presenciar com els clients hi componen un ballet de mil cares i actituds. A algunes ciutats hi viatjo per lliurar-me al simple i sumptuós costum de mirar passar la gent. Ho he relatat a alguns llibres sobre Milà, Buenos Aires o Atenes, però podria fer-ho extensiu a altres indrets. 

Mirar passar la gent no sempre és un gest maquinal, sinó que pot convertir-se en un dels grans espectacles de la bellesa del món. Fer-ho amb una certa intenció de descoberta, amb un cert rendiment de la mirada, requereix el mateix discerniment que s’aplicaria a una exposició d'art. S’ha de saber mirar, si es vol detectar la frisança de la bellesa. 

Mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. A mi mirar passar la gent m’obre el desig d’entendre-la. Pot arribar a culminar en la sensació d’intimar una mica amb alguns membres de la correntia, quan intercanviem alguna cosa més que la mirada i parlem, temptem la sort de la paraula articulada, la bellesa de la paraula de cada dia. De vegades sorgeix, als llibres o a les trobades, el suc d’or d’alguna idea feliçment expressada i brindada de manera espontània. 

La forma d’un núvol, el vol momentàniament interromput d’un ocell, el raig de llum damunt d’un punt de l’escenari, la lluor mansa de la lluna plena, un poema arrodonit i interrogant no sempre arriben a la quantitat d’emoció que ofereix el buf de la bellesa i el tremolor de la realitat que conté una conversa informal i reeixida. Cal sumar molts elements agraciats per arribar al punt d’esclat espontani del fenomen.
No es tracta de cànons estètics, d’esperança de perfecció, de clixés d’elegància o d’estil, de refinament formal ni d’epifania accidental del somriure dels déus. No, res d’això. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la bellesa viva i articulada, dintre d’una fortuna segurament aleatòria a l’hora de materialitzar-se. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat.

M’agradaria entendre la bellesa, no només percebre-la. Intueixo que fa emergir de l’ànima una veritat secreta sobre nosaltres mateixos i l’horitzó de les nostres promeses. Encarna alhora la manifestació més tangible i reiterada de la nostra incapacitat de definir-la o, encara més, de corporitzar-nos al seu costat. Entre les volutes narratives de Los seis nombres de  la belleza m'ha semblat reconèixer algunes figures familiars, i amb això em dono per ben llegit.