Pàgines

13 de maig 2015

El cant dels ocells com ingredient de l’esmorzar de forquilla, copa i puro

De tant en tant una amiga matinera com jo m’invita a esmorzar de forquilla, copa i puro a la terrassa enjardinada de casa seva, a primera hora del matí, al nou Poblenou, ja sigui en la versió estiuenca que inclou el capbussó previ a la platja del davant quan encara no hi ha ningú o la versió hivernal al ressol manyac de l’aire lliure domèstic. És una gran cuinera i el desplegament de viandes acostuma a ser a exquisit, igual com els vins, els cafès i els licors. El cigar havà de la sobretaula me’l porto jo, ella hi posa el cendrer especialment dissenyat. A aquella primera hora del dia el silenci del barri permet escoltar més clarament els ocells, que
segurament acudeixen per la flaire del suculent esmorzar i perquè d’alguna manera se senten invitats per la nostra predisposició a fer-los cas. No deixem de xerrar entre nosaltres, però amb una de les dues orelles posada en la piuladissa intermitent dels ocells matiners. Alguns dies compareixen més audiblement que altres.
Ahir dimarts a primera hora, quan la majoria de botigues encara no eren obertes però el pa de la fleca ja era cruixent i tebi, vam començar l’àpat de tres o quatre platets diferents. De seguida va aparèixer la piuladissa de les orenetes esbojarrades, que el mes de maig nien als ràfecs de les cases, on recuperen el mateix niu de fang de l’any anterior. Aquelles orenetes ja ens tenien vistos d’altres vegades. 
Les orenetes són abundants, ubiqües i més voraces que nosaltres: mengen cada dia la meitat del seu pes en mosquits i pugons. Passen l’estiu a Europa i el setembre migren als quarters d’hivern de l’Àfrica, en llargues etapes de dia i de nit, fins cobrir 10.000 quilòmetres de recorregut. Últimament es produeix un fenomen insòlit: algunes orenetes ja no marxen a hivernar, es sedentaritzen. És un indicador de l’escalfament global i del caràcter dels ocells com a termòmetres de la salut del planeta. 
Ahir vaig veure al cel de la terrassa de l’amiga algun falciot, que és més gran i vola més alt. Arriben de l’Àfrica després de les orenetes, per niar a les escletxes de les cases. Viuen el 95 % del seu temps al cel, en ple vol. Mengen, beuen, dormen i es reprodueixen sense deixar de volar. Només s’aturen uns dies del mes de maig per pondre els ous. 
Les orenetes, els falciots, els pardals, els xoriguers i les gralles són ocells típicament urbans, domiciliats als terrats, intersticis dels edificis, i forats de parets mitgeres, al costat mateix de casa, en estreta convivència amb nosaltres, que tot sovint ni els mirem. La meva amiga i jo sí que els mirem, els esperem i els escoltem mentre esmorzem de forquilla a primera hora. 
Els ocells amics és el títol d’un llibre clàssic de prosa descriptiva, publicat el 1922 per la ploma privilegiada de Josep M. de Sagarra. Ha estat reeditat en diverses ocasions, tot i que alguns ocells del món d’avui han deixat de ser amics com abans. Els coloms, les gavines i les cotorres eren subjectes poètics fa escasses dècades i ara representen un perill sanitari. 
L’ecologisme va engegar anys enrere l’alarma de perill d’extinció d’algunes espècies, ara topem amb el perill invers de la sobrepoblació. Les gavines havien estat una símbol romàntic dels ambients de marina i ara són considerades tot sovint com autèntiques “rates del cel”. El departament d’Agricultura de la Generalitat n’ha autoritzat en repetides ocasions l’eliminació amb narcòtics injectats en trossos de pa, de manera a combatre’n l’increment desmesurat. 
La concentració d’innocents estornells i la seva piuladissa s’han convertit en una pesta a determinades localitats, combatuts amb tota mena de tècniques. La principal mutació ha estat la de l’home i els seus modes de vida, mentre que els excessos dels ocells en són amb prou feines un tímid reflex. 
Els ocells que s’acosten a la terrassa de la meva amiga són educats i convivibles, sobretot a primera hora. Després, mentre el matí avança cap el migdia durant la sobretaula prolongada, s’acostumen a fer més fonedissos, com si la nostra conversa els desinteressés del tot. No crec que sigui per l’aroma de l’havà ni pel volum mesurat de la nostre veu. Més aviat és que no saben parar quiets, entre altres motius perquè no han esmorzat com nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada