El 800 aniversari del parlamentarisme anglès i de les nostres carències

L’absolutisme ha temptat els monarques de totes les èpoques i els partits polítics amb majories absolutes a les urnes. No és cap novetat, com tampoc no ho és la dificultat amb què han topat als països desenvolupats davant la inclinació democràtica o igualitària de la societat en evolució. El mes de juny vinent s’obre a Gran Bretanya tot un any de commemoracions del 800 aniversari d’un tombant mític, l’històric acord del 1215 a la prada de Runnymede (comtat de Surrey, prop de Londres, a la foto) pel qual el monarca anglès Joan I sense Terra signava la pionera Magna Charta Libertarum i repartia els poders amb els nobles revoltats, en comptes de concentrar-los a les seves mans com fins aleshores. El rei no només renunciava a una part de les atribucions. El document establia per primera vegada que tothom, sense excepció, estava sotmès a la llei, inclosos els reis. Cinquanta anys més tard el primer Parlament anglès establia el 1265 les bases d’una
llarguíssima tradició parlamentària, és a dir, del principi de repartiment i control del poder.

El precedent resultaria fonamental arran dels reiterats intents absolutistes dels successors. Quatre segles més tard l’escenogràfic poder absolut a França de Lluís XIV de Borbó, el Rei Sol, també va temptar el rei Carles I d’Anglaterra, de la dinastia Estuard, però va perdre la guerra contra els barons organitzats en el marc del Parlament. El van decapitar el 1649, substituït per la semi-república de la Commonwealth que encapçalava Cromwell. A la mort d’aquest deu anys més tard, els Estuard van recuperar el tron en la persona de Jaume II. El Parlament els va tornar a expulsar a l’exili arran de la Revolució del 1688, la Gloriosa, a favor de la dinastia més moderada dels Orange, procedent de l’avançada Holanda protestant i disposada a acceptar una monarquia parlamentària. 

La nova carta magna de la Bill of Rights comptava el 1689 amb el precedent de la Magna Charta Libertarum del 1215. Ara, arran de la Gloriosa, el renovat sistema constitucional anglès reconeixia els drets fonamentals dels súbdits, en particular de la burgesia mercantil que donaria lloc a l’imperi britànic (i a la revolució nord-americana per espolsar-se’l). Karl Marx opinava que aquella revolució anglesa del 1688 “va assenyalar la primera victòria decisiva de la burgesia sobre l’aristocràcia feudal”. 

A Espanya, en canvi, la també anomenada Gloriosa o Revolució de Setembre va haver d’esperar dos segles més, fins el 1868. També va foragitar a l’exili la reina absolutista Isabel II de Borbó. Va donar lloc a una monarquia parlamentària, limitada als dos curts anyets del rei d’importació Amadeu de Savoia, l’anomenat “interludi savoià”. Tot seguit la I República espanyola va durar el mateix, de 1873 a 1874. La reforma de l’Estat no va quallar a Espanya. Després de la provatura, el país retornaria l’absolutisme. 

Espanya no va conèixer la guillotina a la Puerta del Sol, el triomf de les idees antiabsolutistes, la modernització estatal, el liberalisme de les revolucions d’Anglaterra i de França. No va pujar al tren europeu de la participació al govern de nous sectors socials emergents.

En comptes de tallar-li el cap al sinistre, obcecat, covard i mentider Ferran VII, el poble va aclamar-lo al seu retorn com el Deseado, inclòs el poble de Catalunya. Quan els liberals espanyols van reclamar una monarquia constitucional o una república, la legió estrangera francesa dels Cent Mills Fills de Sant Lluís i la Santa Aliança van jugar a favor del Borbó per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, tradicional i ben castissa, marginada del repartiment geoestratègic del Congrés de Viena. 

La pèrdua de les últimes colònies del vell imperi hispànic (Cuba i Filipines) l’any 1898 va venir a palesar de cop que Espanya s’havia convertit en un país marginal, en evident retard econòmic i educatiu enfront dels altres països europeus veïns. Els laments van dominar per damunt de les mesures regeneracionistes, que no es van adoptar. 

L’enèsima Restauració borbònica espanyola --el 1875 en la persona del Alfons XII, fill d’Isabel II-- no va significar el mateix cop de timó en els mecanismes de govern que la instauració al mateix moment de la III República a França, hereva de la I (la Revolució del 1789) i de manera més indirecta, però nítida, d’aquell primer pas pioner pactat a la prada de Runnymede ara fa 800 anys.

Les commemoracions angleses de l’aniversari adopten un sentit perfectament comprensible. Un altre tema diferent és que el parlamentarisme mantingui impàvida a tot arreu la seva feixuga parafernàlia malgrat haver-se vist esterilitzat pels poders fàctics dels nous monarques absoluts de l’economia global, sense perdre les aparents maneres democràtiques i sense guillotina a la vista, mentre la majoria social viu l'austericidi de la caiguda més gran de nivell de vida dels últims temps. Hi ha drets que cal guanyar o renovar a cada generació.