Tornen a esgarrinxar la bellesa violentada de la platja de Llafranc

Ahir diumenge vaig anar a passejar al llarg de la platja de Llafranc i la vaig trobar assetjada per gegantins dracs metàl.lics que l’estan sotmetent aquests dies a una muda de pell forçada i aberrant. Tornen a dragar, com cada any, el port "esportiu" que des del 1970 desfigura una de les badies naturals més boniques del país, en benefici de 140 amarradors particulars que ni tan sols no impedeixen la proliferació de barques amuntegades també damunt la sorra a l’engolfada de llevant de la platja, que ocupen per complet. La fantasiosa qualificació de port "esportiu" encobreix en realitat un port absurd, mal construït i cegat sistemàticament pels moviments de sorra que ell mateix provoca, quan les llevantades reboten contra la Punta
d’Es Blanc, a l’altre extrem de la badia, esbandeixen la platja en el seu reflux i topen en el desplaçament natural amb l’obstacle del port, que les embossa i acumula. Els enginyers no ho van tenir en compte, dintre d’un mancança greu d’estudi del terreny a l’hora d’establir el projecte constructiu.

Pales excavadores i camions de grans dimensions traslladen cada any 100.000 metres cúbics de sorra d’un extrem a l’altre de la badia de Llafranc per tal que el port pugui continuar sent operatiu. La sorra agafada de la bocana acostuma a ser enllotada, contaminada d’hidrocarburs, greixosa i bruta. Un cop desplaçada, la maquillen per als banyistes amb un parell de camions de sorra més neta per damunt. 

“Una obra per a rics amb mentalitat pobra”, escrivia des del 6 de juny de 1970 el setmanari Destino a propòsit del pitafi promogut i regentat pel Club Nàutic Llafranc com a propietat particular destinada als seus socis, dintre d’una concessió administrativa de l’espai públic durant 99 anys per part del ministeri d’Obres Públiques de l’època. El 1977 es va formar una comissió gestora per estudiar la demolició del port malgirbat i la reconstrucció més àmplia i més ben projectada a un altre punt de la costa del municipi. La idea no va prosperar, va prevaldre el “Déu nos en guard d’un ja està fet”. 

Tota la costa catalana pateix els anòmals desplaçaments de sorra provocats per la proliferació de prop de cinquanta ports privats anomenats “esportius”. Són barreres artificials alçades sense miraments cada 15 km de costa en mitjana, dintre d’una de les concentracions proporcionalment més elevades del Mediterrani.

L’últim Pla de Ports de Catalunya preveia l’any 2007 incrementar el total de 48.500 amarratges existents amb 6.000 més. A continuació, arran de la crisi econòmica, la Generalitat va corregir lleugerament el rumb amb una moratòria que no autoritzava fins el 2015 la construcció de nous ports, però sí l’ampliació dels existents. 

La proliferació de ports privats anomenats “esportius” i l’excés d’embarcacions d’esbarjo que només s’utilitzen comptats dies de l’any han desfigurat molts punts de la costa, en el marc d’una activitat constructora primordialment especulativa, a la qual l’aspecte esportiu resulta irrisori en comparació amb l’impacte provocat, en una consagració de la brutalitat urbanística promitjada i la fam de negoci a penes humanitzat.
Quan determinades construccions demostren de manera tan reiterada efectes nocius, desconstruir és la decisió més assenyada i per tant la més improbable. Hi ha persones capaces de clavar-te una punyalada i pretendre que és culpa teva o fins i tot que ho han fet pel teu bé.