Resposta (argumentada) del psicoanalista a l’article anterior

L’amic psicoanalista Pere Llovet ha volgut respondre a l’article anterior sobre la nostra passejada i discussió al voltant de Sant Pere de Rodes amb els següents paràgrafs, que ha penjat al Facebook i que reprodueixo aquí: “Els psicoanalistes haurien d’anar a passejar més sovint al voltant de Sant Pere de Rodes. Aquesta és la frase que prenc del relat d’en Xavier sobre la nostra trobada. Però diguem-ho tot: molts altres llocs també fan el fet. La qüestió no és el lloc extern (encara que hi ajuda, i molt), sinó el lloc intern. Vet aquí una conclusió a la què vàrem arribar i no ha quedat reflectida: mantenir viu l’interès, el que més planerament (o “Josep Planianament”) en diem “ganes”. Certament, els llocs externs ens ajuden. Són un marc de referència que ens donem, un objectiu que ens marquem, una gratificació que perseguim. Amic Xavier, vares queixar-te dels membres de les parelles que perden l’interès i hi estic d’acord. A més de les infidelitats (o la gelosia), és la “bèstia negra” de les nostres consultes. La pèrdua d’interès, no només per l’altre (que això ja se sobreentén), sinó també per tot l’altre que hem dit: el marc de referència, els objectius i les gratificacions, són grans amenaces per a les parelles. Dit d’una altra
manera, tal com dic en el títol mateix del meu llibre, la qüestió és mantenir "la connexió emocional”. Amb l’altre i amb un mateix; amb un mateix i l’entorn. I bé, sense estendre’m gaire més, vull comentar l’episodi del llibre El mirall de l’Acròpolis, d'en Xavier Febrés.

Diria que Eleftheria, l’heroïna del relat sobre la parella, es mossega la cua. S’enamora d’un narcisista, que ella qualifica “només” de seductor. Cegada per l’amor, o millor dit, per l’enamorament, Eleftheria escull malament i la qüestió és perquè ho fa i ho repeteix. No obstant, ella pensa i pensa, i parla i parla. I vol convèncer. Però, ah!, “el somni de la raó engendra monstres”, monstres com aquell de qui s’ha enamorat. Per això dic que la Eleftheria es mossega la cua, perquè el seu racionalisme és excessiu, fins al punt de voler imposar-se a la realitat, fins a donar-li forma negant-la en allò que no li plau. 

Avui he visitat el Pla de Tudela, dins del Cap de Creus, on hi havia el Club Med. Salvador Dalí havia dit d’aquest espai (abans que hi fos construït el Village de vacances) que és un laboratori d’il.lusions òptiques. Certament, els magmes volcànics i granítics hi han format unes increïbles formes, que segons des d’on i com les mires et semblen un o altre animal. És tota una lliçó vivencial sobre la percepció, sobre com s’imposen els patrons interns i com conformen el que anomenem “realitat”. 

Tant a l’Eleftheria com a l’objecte del seu amor, aquell Amiel (prototip de narcisista) grec i modern, els hi convindrien passejos d’aquests. Molt a prop de l’Acròpolis en tenen un univers. Però probablement i dissortada, aquell seductor nat no hi tindria cap interès”.