Pregunta a Ana Rossi: per què no apareixen nous cantants de boleros?

El llançament del nou disc del popular grup barceloní Macaco (integrat per músics de diferents orígens que canten en català, castellà, anglès, portuguès, francès, anglès i italià) posa de relleu la bona salut de la fusió musical entre el Mediterrani i Llatinoamèrica. Fins i tot sembla acostar-se (molt relativament) al bolero amb el tema “La distancia”, la qual cosa ha portat el bandleader Dani Carbonell a defensar-se a les entrevistes de promoció amb l’afirmació “El bolero és pop”. Jo diria més aviat que és popularíssim i que ho havia estat encara més com a balada ballable nascuda a Cuba i Mèxic. Les seves músiques i les seves lletres van marcar una època. Després es va mediocritzar, com un motllo repetit sense talent. De tant en tant torna a
emergir per sorpresa allà on menys se l’esperava, com un submarí extraviat en plenes facultats, per demostrar el caràcter vivaç d’un gènere afortunat de la cadena de l'evolució musical. Va ser el cas dels inoblidables “Free boleros” de Tete Montoliu i Mayte Martín, un treball de culte editat en CD el 1996.

Aquells que tinguin el cor d’amiant, que ignorin la categoria moral de les passions i que ja no sàpiguen on trobar la carn tèbia d’algun dia, pensaran amb desdeny que els boleros són balades de sacarina despatxades amb quatre tòpics romàntics sobre les palpitacions humanes, però s’equivocaran de ple a propòsit de la polpa de l'assumpte. Algunes de les més grans veritats de la vida i de les més sòlides fulguracions de l’amor i el desamor s’han forjat a l’ebenisteria de les lletres dels boleros. 

De fet les úniques descripcions de l’amor que arribo a entendre una mica les he trobades als boleros, mentre que les altres m’acostumen a semblar elucubracions desorbitades o bé poesia escolar. El bolero és un gènere major, d’una altura irrevocable a l’hora de descriure en tres o quatre minuts com s’articulen i es compassen els enigmes, els combats i les malenconies del bé i el mal, l’impuls i la despossessió, la tendresa i la feresa, la rectitud tan curvilínia d’alguns luxes de l’esperit, la substància d’aquells instants sobresaltats per la intensitat del desig.
Els tresors de la flor carnosa dels boleros encara són capaços de fer-nos ballar amb un pal d’escombra als que gaudim de l’avantatge de tenir una edat, perquè formulen aquells somnis que no són miratges a propòsit de les formes canviants de la passió i expressen amb la infinita varietat del diapasó emocional els laberints del sentiment, el vent del desig, el desert de la pena, la batalla  entre el sofre i el gessamí, entre la tenebra i la bellesa, en definitiva alguna cosa sagrada que no encaixaria mai a una sagristia. 

Moltes vegades els boleros ens llegeixen els ulls, articulen des del subsòl del cor el sospir més íntim i hi rescaten l’emoció més viva, lluny de la lànguida elegància atribuïda al pas del temps, a la cendra dels records, a la requincalla embalsamada de la nostàlgia, a les naturaleses mortes o als salons prussians, sense ometre per això els accents alterns i els matisos tensos del carnaval de la vida. Els boleros són una dimensió de l’ànima, no només una pauta estètica. Als boleros hi subjau el fulgor d’una qüestió moral.
La immortalitat del bolero es va tornar a palesar el 2013 amb el lideratge a les llistes discogràfiques del grup Café Quijano amb l’àlbum “Orígenes”, format per 11 boleros inèdits, escrits per Manuel Quijano, un dels tres germans que integren el tercet lleonès. El mèrit de tractar-se de boleros inèdits i de comptar amb la col.laboració vocal del mestre Armando Manzanero a un dels temes no va ser suficient per garantir el resultat. Els temes i els arranjaments no anaven més enllà de l’estil ja assentat pel trio Los Panchos molts anys enrere. En canvi Mayte Martín va recórrer al repertori clàssic al seu disc del mateix any “Cosas de dos. Boleros y otras canciones de amor”, amb un impacte que brillava de nou amb llum pròpia. No renova el bolero ni es converteix en bolerista qui vol. 

Tot i així el cas de Mayte Martín no pot revertir per ell sol l’escassa renovació del bolero durant les últimes dècades, la carència de nous compositors i intèrprets que li facin guanyar el relleu generacional, el poder de metamorfosi de l'impuls de creativitat com a altres gèneres de la música popular. “El bolero és pop”, diu ara Dani Carbonell, del grup Macaco. No n’hi ha prou amb afirmar-ho, cal demostrar-ho en el terreny poètic i musical. 

Per què no apareixen nous cantants de boleros amb el talent que s’havia prodigat en aquest gènere? Una jove i dotada cantant argentina de Barcelona, capaç de donar una inusitada volada a un tango gastadíssim com “Nostalgias” (amb la complicitat de Marcelo Mercadante i Gustavo Battaglia, a la foto adjunta), està especialment habilitada per contestar. De moment el dijous 23 d’abril presenta a l’escenari barceloní del Jamboree el seu últim disc “Del ancho río”, acompanyada pels dos músics que acabo d’esmentar. No penso perdre la fe.