Passejada i discussió amb el psicoanalista, ahir a Sant Pere de Rodes

Tinc un amic d’infantesa que posteriorment es va desviar cap a l’exercici professional de la psicoanàlisi, dirigeix un servei especialitzat i acaba de publicar el llibre La connexió emocional de la parella (Ed. Octaedro). El vaig llegir amb prevenció i vaig prendre’n algunes notes per discutir-les amb l’autor. Alhora ell va llegir el meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis, en especial el capítol dedicat a relatar una ruptura de parella en què la protagonista argumenta el lligam existent entre la pèrdua de valors socials i la de valors personals. Vam quedar que confrontaríem punts de vista durant alguna passejada dialogant a l’aire lliure, la qual es va produir ahir al voltant del monestir de Sant Pere de Rodes, entre un cel blavíssim i el teló de fons

del Canigó nevat.

No és fàcil conversar amb un psicoanalista, ni que sigui a l’aire lliure sota l’influx de la monumental mola romànica restaurada de Sant Pere de Rodes, sense caure en el seu llenguatge i els seus instruments d’aproximació a la realitat, que no són els meus. Els psicoanalistes manegen una amplíssima jurisprudència, vull dir una llarga bibliografia internacional sobre la qual basen el coneixement. Pere Llovet, el meu amic psicoanalista, escriu molt bé i exposa al seu llibre aquest historial clínic universal amb habilitat narrativa i una claredat inusual. Però alguna cosa del seu llibre no m’acaba d’encaixar. 

Suposo que el caràcter de qualsevol ciència es basa precisament en això: estudiar els precedents coneguts, contrastar-los amb el cas particular i extreure’n una pauta recomanable d’actuació. La lectura de La connexió emocional de la parella serveix per adonar-se de la quantitat de precedents disponibles. Les variables són infinites i dibuixen alguns comuns denominadors. 

Tot i així la meva prevenció davant la superioritat atribuïda a la ciència com a mètode de coneixement s’ha mantingut després de la lectura del llibre i del diàleg passejat a Sant Pere de Rodes. No n’hi ha prou amb descriure la panòplia de precedents coneguts i orientar l’eventual pacient perquè comprengui més bé la seva situació. 

Actuar sobre les causes de la situació demana instruments que segurament no són totalment del domini de la ciència sinó de les lletres (les ciències de l'esperit), dels valors humanístics transmesos d’alguna manera per la literatura i per altres elements bàsics de la civilització: el sentit comú, la bona voluntat, la generositat, l’empatia. Dit d’una manera menys científica i més literària, una carícia o un gest amistós poden expressar, instruir i curar més que moltes frases. 

Les 26 lletres de l’alfabet permeten una combinatòria infinita, ho sabem prou bé els que ens hi dediquem com a ofici. Però les paraules no expressen tots els coneixements. Diria que arriben a expressar menys de la meitat del que sentim, pensem o fem. L’altra part es manifesta de manera més franca amb una mirada, una carícia, un gest amistós, un silenci comprensiu, una conducta concreta. 

Les paraules s’han vist colonitzades per un codi social que permet tota mena de malabarismes i castells de naips. Les paraules, al capdavall, estan més fatigades que la Dama de les Camèlies a l’últim acte i de vegades acaben per convertir-se en una escapatòria regulada, un llenguatge xifrat del qual tothom coneix la ficció de les seves claus. 

En canvi una mirada, una carícia, un gest amistós, un silenci comprensiu o una conducta concreta poden transmetre de manera més eloqüent la relegada veritat interior de les coses. És clar que també es pot enganyar amb una mirada, una carícia, un gest afectuós, un silenci o una conducta concreta, però requereix un grau de perfídia més destre i exigent. 

Ni la psicoanàlisi ni la literatura no són la realitat. Juguen amb els fils de la realitat de manera més o menys hàbil, versemblant i orientativa. De vegades només són l’emmascarament de la realitat per embellir-la o per encaixar-la amb el codi dominant. El grau d’impostació de l’expressió oral o escrita ha assolit un rodatge tan consolidat que expressar-se amb franquesa no acostuma a ser considerat correcte, llevat de casos de plena intimitat a l’esfera privada. 

Per això l’esfera privada adquireix un valor potenciat, per aquell altre llenguatge que despulla les paraules i mostra el seu contingut autèntic. La intimitat disposa de mitjans més expressius i ajuda a entendre –o a desencaixar— més coses de la vida que molts llibres. Una carícia pot il.lustrar més que una enciclopèdia, una besada selecta més que les obres completes de l’autor preferit, un orgasme més que cap il.luminació mental llargament gruada. No es tracta d’un llenguatge alternatiu a la raó, sinó d’una raó més completa, matisada i reveladora. Hi ha coses que guanyen quan es despullen.

Tal com pot comprovar-se als paràgrafs que acabo de escriure, no és fàcil conversar amb un psicoanalista sense caure en el seu llenguatge, que no és el meu, fins i tot quan es passeja tan agradablement amb ell a l’aire lliure sota la restaurada mola tel.lúrica de Sant Pere de Rodes, entre un cel blavíssim i el teló de fons del Canigó nevat. Crec que la meva prevenció davant del domini atribuït a la ciència ve precisament d’això. Els psicoanalistes haurien d’anar a passejar més sovint al voltant de Sant Pere de Rodes. 

Intuïa abans d’anar-hi que no resoldríem a la primera les nostres diferències de llenguatge, igual com ho intuïa el personatge del meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis quan diu: “Algunes amigues m’han recomanat arran de la meva ruptura de parella anar al psicòleg. No ho he fet. Segueixo amb interès allò que diuen i escriuen els psicòlegs. De vegades brinden consideracions que em semblen pures vaguetats, altres vegades destil.len pautes més ajustades. Aplicar el sentit comú i l’experiència estadística per orientar la conducta d’aquells que recorren als seus serveis em sembla admirable. Trobo als seus escrits observacions encertades i també hi trobo molta palla, però això és comú a qualsevol ofici. La maduresa, el discerniment, la cultura consisteix a saber espigolar el gra de la palla, amb consciència que la palla ocupa per naturalesa molt més embalum”.

L’atmosfera de Sant Pere de Rodes encara guarda moltes pistes per passejar, dialogar, respirar. La psicoanàlisi i la literatura, també.