Els xiprers vistos com a obra mestra, als afores de Montepulciano

La bellesa i la vellesa del xiprer assoleix la màxima expressió com a caminal humil i alhora triomfal que condueix amb gran intel.ligència escenogràfica a l’església de San Biagio, als afores de Montepulciano, una obra mestra del Renaixement deguda a l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un miracle artístic del Cinquecento toscà, d'una dicció estilística i volumètrica extraordinàriament nítida. La seva harmonia de línies i la grandiositat de proporcions es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat, en un sol bloc compacte recobert per una calma asolellada i provincial, voltat d’instints plàcids i viables que semblen dormir el son dolç dels angelets rurals. L’edifici s’inspira, a més petita escala, en el projecte de l’arquitecte Donato Bramante per a la basílica de Sant
Pere del Vaticà que no es va realitzar. Avui s’hi comprova com les façanes de carnal marbre travertí incorporen el pas del temps i en fan un mèrit, com absorbeixen la llum solar canviant de cada segment del dia i dauren les parets amb les diferents intensitats del torrat, del rogenc al pallós, en una prodigiosa gamma de matisos cutanis i sfumature que abandonen la noció empírica de color i es converteixen en un estat d’esperit, una calidesa ambiental.

S’acostuma a centrar la noblesa i la majestuositat de San Biagio, als afores immediats de Montepulciano, des d’on s’hi arriba calmosament a peu, en la prodigiosa intervenció arquitectònica de Sangallo. Això constitueix un punt de vista massa academicista. La rara harmonia de l’indret està protagonitzada igualment pel recurs al caminal de xiprers, que hi desemboca de manera molt intencionada. 

El camí d’empedrat que restauren periòdicament porta actualment el nom de Viale della Rimembranza, perquè al peu de cada arbre hi han col.locat una petita placa en memòria de soldats italians caiguts a la Primera Guerra Mundial (en aquella ocasió van lluitar al costat de les potències democràtiques aliades). La iniciativa memorialística és discreta i no altera el paper principal jugat per la silueta exquisida dels xiprers, d’una esveltesa viva i assentada, d’una gran sobrietat –si es vol veure així— que no és en cap cas fúnebre ni severa. No hi ha a la naturalesa cap arbre sepulcral mentre li corri saba per les venes i la biologia el mantingui dret. 

Sóc un fervorós admirador dels xiprers a la Toscana, a l’Empordà i al conjunt del Mediterrani, de la seva elegància afuada, lírica i erecta. El xiprer és un flamejant obelisc vegetal de línies pures i denses com una sageta–o com un paraigua tancat, si es vol--, d’un verd fosc perenne replegat sobre ell mateix, amb branques com escates adherides al tronc resinós. Alguns li han volgut veure un caràcter malenconiós i funeral que jo no li he trobat mai. Al contrari, sempre penso que és l’únic arbre al qual ningú no s’hi pot penjar. 

Els xiprers subratllen i balisen el paisatge, com signes ortogràfics de punts d’admiració de la seva prosòdia. No ofereixen ombra ni fruit aprofitable, però han tingut i tenen moltes funcions. Un dels usos com a símbol funerari remunta als grecs i als romans, vist com a guardià tutelar per la seva esplèndida vellesa, penyora de pau i eternitat. Ha estat utilitzat igualment com a símbol d’hospitalitat a l’entrada de les masies, com arbre de rengle al llarg de camins predilectes o com a barrera vegetal per protegir del vent els horts i els sembrats. A San Biagio, als afores de Montepulciano, formen part de ple dret de l’atmosfera d’una obra mestra.