Els sol.lícits lampistes del palau de la Generalitat en el canvi de règim

La repercussió internacional del llibre acabat de publicar per la periodista Kate Andersen Brower sobre les interioritats domèstiques de successius presidents nord-americans i les seves mullers a la Casa Blanca sota el títol The residence. Inside the private world of the White House, m’ha obligat a recordar a escala local el canvi de règim que vaig presenciar durant l’etapa del president Tarradellas al Palau de la Generalitat, on les giragonses de l’ofici em van portar a treballar amb creixent sorpresa. L’edifici era la seu de la Diputació de Barcelona i havia quedat marcat per l’anterior president Juan Antonio Samaranch, tant en l’aspecte humà (els
funcionaris l’adoraven per la seva munificència) com decoratiu (va renovar una part de les instal.lacions, inclosa la residència annexa de la Casa dels Canonges, unida al palau a través del fals pont gòtic del carrer del Bisbe).

Els nombrosos funcionaris de la Diputació, un cop emigrat Samaranch, van comprovar des de la talaia privilegiada de la plaça de Sant Jaume el canvi del vent i es van posar de manera sol.lícita a la disposició dels nous responsables de la situació com a perfectes demòcrates vocacionals. Els de més alt rang es desplaçaven personalment a Saint-Martin-le-Beau perquè tot es trobés a gust del nou mandatari a la seva arribada, mentre els de rang mitjà o inferior es desvivien in situ en el mateix sentit. El president Tarradellas, que valorava l’escenografia del poder, estava meravellat per la quantitat d’empleats de la corporació provincial disposats amb insistència a servir-lo i mantenir o fins i tot millorar el lloc de treball, inclosos els nodrits serveis auxiliars i els tècnics de protocol. 

Això no obstant, l’empremta munificent de l’anterior president en la política de contractació de personal i el gust molt dubtós de Samaranch i la seva senyora en la decoració d’algunes dependències del palau de la Generalitat no eren fàcils d’esborrar. Malgrat que el president Tarradellas es trobés als antípodes en aquest terreny, va aparentar no donar importància a algunes qüestions. 

Els despatxos centrals o històrics de l’edifici exterioritzaven menys el pas de Samaranch. En canvi la residència annexa de la Casa dels Canonges s’havia convertit pel que fa a la decoració, amb proliferació de miralls murals per totes bandes, en un autèntic boudoir, per dir-ho discretament a la francesa. Abundaven les llegendes. 

Una de les missions periodístiques més cotitzades durant els dies que van precedir el retorn del president Tarradellas era que els sol.lícits funcionaris de la Diputació arrenglerats amb la nova situació guiessin discretament la visita privada al boudoir com a un museu truculent de l’antic règim, encara més a la llegendària sala de bany emmirallada per tots cantons, a la qual l’usuari o usuaris quedaven reflectits en quatre dimensions. Conservo la foto de la meva visita a aquest indret precís, en una postura utilitària que m’aconsella no publicar-la. M’hi va guiar amb complicitat l’aleshores funcionari del Servei de Premsa de la Diputació i actual cronista econòmic Josep M. Ureta, que apareix a la foto adjunta en un altre moment més convencional de la visita. 

El pas del president per Tarradellas pel palau de la Generalitat va ser més curt que el de Samaranch. Posteriorment no hi he tornat gaire.