El meu bandoneó: de Buenos Aires fins aquí passant per Alemanya

Durant anys seguits em va fascinar el rutilant aparador de la botiga Casa América, especialitzada en articles musicals a l’Avenida de Mayo núm. 959 de Buenos Aires, ara desapareguda. Exhibia bandoneons d’ocasió a la venda que em feien l’ullet amb les seves incrustacions nacrades. Un dia vaig entrar-hi per fer-hi la compra més folla de la meva vida, a una època en què aquell establiment devia vendre un bandoneó al comptat i en dòlars cada dos o tres anys. Hi vaig afegir la funda de viatge de l’instrument i el Método para bandoneón, de Pedro Maffia, editat pel segell Ricordi. Aquell bandoneó m’ha acompanyat des d’aleshores. Ahir, 25 anys després, vaig donar-lo a Guillermo Carrizo, músic i luthier argentí resident a

Barcelona, perquè li serveixi en la seva feina.

És difícil aprendre a tocar de gran un instrument de 32 botons a la caixa lateral esquerra i 38 a l’altra de la dreta, que emet una nota diferent per cada botó en obrir els plecs del fuelle o bé tancar-los (per això és un instrument diatònic). Va ser inventat per alemanys i adoptat per argentins amb molt temps disponible per fer-lo somicar. 

Quan la fàbrica alemanya Arnold va plegar el 1971, feia temps que la gran majoria de bandoneons en circulació procedien de la revenda de segona, tercera o quarta mà. L’especialitat argentina sempre ha estat restaurar els bandoneons de fabricació alemanya i, sobretot, afegir-los al moment de la revenda molta història oral sobre les proeses de l’anterior propietari i d’aquell exemplar en particular. 

L’invent alemany no va arrelar al país d’origen. Es va convertir a l’altra punta de món en protagonista de la musicalitat del tango per camins immigratoris que continuen sent un misteri. Havia estat inventat cap el 1835 per Heinrich Band com a orgue o harmònium penjat al coll per tal que les petites esglésies alemanyes que no poguessin pagar-se’n un de debò acompanyessin els oficis, processons o festes. L’arribada a l’Argentina i la conversió en element característic de la musicalitat del tango forma part del magma d’al.luvió de gent i influències a un país on la majoria dels habitants no procedien de llinatges autòctons. Com es ben sabut, els argentins “descienden del barco”. 

Heinrich Band va morir el 1860 i el negoci va ser mantingut pels fills. Un altre fabricant alemany, Carl Friedrich Zimmermann, va traspassar el seu taller de fabricació de bandoneons de la ciutat de Carlsfeld a Ernst Louis Arnold. La mítica marca “Doble A” porta les inicials d’un dels fills, Alfred Arnold. Ara es  torna a fabricar el model “Doble A” a la fàbrica alemanya de Klingenthal. 

L’any 1926 Arturo Bernstein va publicar a l’Argentina el primer mètode d’estudi del bandoneó, quan l’instrument ja s’hi trobava plenament implantat. Els primers mestres reconeguts, consagrats dintre de l’orquestra de Julio de Caro, van ser els dos Peres sobre els quals també es va fundar una església: Pedro Maffia i Pedro Laurenz. La renovació musical posterior del bandoneonista Astor Piazzolla va haver de vèncer moltes incomprensions inicials. 

Ara, a Barcelona, el músic argentí Guillermo Carrizo ha començat a construir un model de bandoneó de nova generació al seu taller compartit del Poblenou. M’ha semblat que calia fer-li costat.