Coral romput i coral furtiu, ahir a Begur

Ahir em trobava a Begur, poble de llarga història coralera, i mentre prenia el cafè ritual al bar del Farolillo vaig llegir al diari que la policia de fronteres acabava de detenir a la Jonquera un italià que transportava il.legalment 92 kg de coral al maleter del cotxe, el decomís més important efectuat fins ara a Catalunya d’aquest or roig que s’extingeix per culpa del saqueig dels pecadors furtius i el tràfic fraudulent destinat a la joieria. Es tracta del decomís més important d’un sol cop, però els agents del Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques (GEAS) de la Guàrdia Civil, amb base a l’Estartit, han decomissat des del 1998 un total de 181 kg de coral extret il.legalment al voltant de Begur i les Medes, on les llicències són molt restrictives. El coral s’havia pescat durant segles en aquests topants al llarg de parets i fondàries submarines a través del barroer sistema d’arrossegament d’estris des de
l’embarcació, el qual destruïa més del que pescava, tot i que l’abundància i la pressió del mercat el feien rendible. Va representar durant molt temps una de les principals indústries especialitzades dels pescadors, de Tossa fins a Cadaqués, en especial al voltant de les illes Formigues, les illes Medes i el cap de Creus. 

Quan va començar a escassejar als fons marins empordanesos, els coralers locals van emprendre a finals del segle XVIII “l’aventura d’Àfrica”. Embarcaven els seus rudimentaris llaguts a bord de les goletes de transport a vela per anar a coralar en llargues expedicions al sud d’Andalusia i les costes atlàntiques nord-africanes de Mauritània i Cap Verd. 

Després dels bussos de pit, que podien immergir-se a pulmó lliure durant un parell de minuts, cap el 1870 van aparèixer aquí els bussos de màquina o escafandre, amb l’aire injectat per un llarg tub des de l’embarcació, gràcies a una bomba accionada manualment amb manubri. La seva capacitat d’immersió va revolucionar la pesca tradicional del coral. 

Encara la va revolucionar més a partir del 1945 l’escafandre autònoma d’aire embotellat, experimentada pel comandant Jacques-Yves Cousteau i introduïda a partir del 1952 pel pioner Robert Díaz. Les noves escafandres autònomes permetien maniobrar de manera àgil fins a més de cent metres de fondària. 

L’aparició dels bussos d’escafandre va multiplicar el ritme de la pesca de l’escàs coral subsistent i l’amenaça d’extinció va començar a ser un fet palpable. La tradició i la riquesa dels fons empordanesos havien propiciat l’arribada de bussos grecs, especialitzats en la pesca d’esponges i els treballs de construcció portuària. Alguns van arrelar-se a aquestes localitats, reconvertits en coralers, com Kostas o Constantí Contos a Cadaqués a partir del 1911 (fill de Georges Kontos, arribat anys abans a Barcelona per treballar de bus al port) i Epaminondas Katula a partir del 1906 a Palamós, amb famílies que han arribat fins avui. 

Quan el periodista Ferran Agulló va proposar, a través d’un article al diari La Veu de Catalunya, el nom de Costa Brava per al litoral gironí, el jove Josep Pla va tenir una reacció engelosida davant la idea del col.lega barceloní i va opinar que seria més escaient i evocador anomenar-la Costa del Coral, per la llarga tradició d’aquesta pesca a la demarcació. A continuació va dedicar al volum Aigua de mar un detallat capítol literari i històric a “El coral i els coralers”. 

De l’antiga condició de primera potència exportadora i centre dels millors coralers del Mediterrani, Catalunya n’ha conservat la pràctica. És el país que l’ha mantinguda durant més segles sense interrupció. El saqueig dels fons marins fa que només existeixin actualment molt poques llicències de pesca legal de coral, dintre d’una normativa a bastament infringida pels furtius reincidents, sovint coneguts i escassament castigats. 

El coral vermell (Corallium rubrum), també anomenat or vermell i sang de bou, és un material preciós utilitzat en treballs sumptuaris des de la més remota antiguitat. Se n’ha trobat a l’interior de sepultures neolítiques de 3.000 anys abans de la nostra era, a joies sumèries i faraòniques o incrustat en decoracions murals de l’època minoica i micènica. 

No es tracta d’un mineral, com podria semblar, sinó d’un organisme animal viu, una forma arborescent modelada per colònies de petites bestioles invertebrades amb aspecte de flor, anomenades pòlips, en simbiosi amb algues microscòpiques. Les parets d’aquestes colònies segreguen una lentíssima calcificació, un acolorit bosc animal cada vegada més rar, depredat, romput.