Premi internacional a l’envelat com a estructura de futur

L’última edició anual del premi Pritzker, el Nobel de l’arquitectura, acaba de ser atorgat a l’arquitecte alemany Frei Otto, especialitzat al llarg de tota la carrera professional en envelats d’autor, que en llenguatge modern s’anomenen estructures mòbils de cobertes tensades. L’obra més coneguda de Frei Otto és l’envelat amb què va cobrir l’estadi olímpic de Munic als Jocs del 1972, però un any abans el Museu d’Art Modern de Nova York ja l’havia homenatjat amb l’exposició “Natural Construction” sobre les seves recerques al voltant de les estructures lleugeres de materials mínims amb resultats màxims i el 1963 havia despuntat amb els envelats monumentals de l’Exposició Internacional de
Jardineria d’Hamburg en forma de moderna jaima multiplicada.

Tot i així no es pot dir que les propostes de Frei Otto hagin triomfat gaire com a model adoptat internacionalment, encara menys al nostre país, on els envelats havien gaudit d’una alta especialització professional i un reconeixement social avui esborrat de manera incomprensible. 

Els nombrosos envelats de les festes majors de cinquanta anys enrere representaven a Catalunya autèntics palaus populars, tant per l’atractiu extern com per la decoració interna i l’ús funcional de l’espai desmuntable. Eren envelats catedralicis, hereus d’una llarga tradició. Això no obstant van desaparèixer del mapa.
Encara treballen a Catalunya algunes empreses especialitzades. A Espanya opera una Associació Nacional d’Empresaris de Carpes i Estructures Mòbils, però amb un impacte social més lànguid que fa poques dècades. 

La moda de les noves carpes amb funció de discoteca semblava que asseguraria un relleu generacional als envelats de formes renovades, però el recurs es va consolidar poc. L’últim premi Pritzker d’arquitectura acaba de recordar el potencial d’aquest tipus d’estructura arraconada, encara més a un país on el clima fa proliferar les terrasses amb tendals i cobertes mòbils que acostumen a destacar per la manca d’idees i la mediocritat pràctica.