La petjada vibrant dels romans i la nostra, ahir al camí de Rabós

Un dia Amadeu Cuito va aturar el cotxe a la carretera per fer-me baixar, caminar a gambades un tros de camp a través i ensenyar-me el punt exacte del camí de terra als afores del petit municipi de Rabós (185 habitants, Alt Empordà) on va descobrir, després de vuit anys d’esforços de recerca, el ramal que buscava de la Via Heràclia dels ibers del segle VI aC i posteriorment dels romans. Per a mi aquest sender és des d’aquell dia l’autèntica Via Heràclia reviscuda i hi retorno de tant en tant amb la mateixa convicció. Ahir vaig recorre’l amb una colla d’amics qualificats (d’esquerra a dreta de la foto el director de la revista Alberes David Pujol, l’ex alcaldessa socialista de Rabós i mestra Rosa M. Moret, el biòleg i home-orquestra Josep M. Dacosta) pel plaer d’escampar la boira en companyia, desintoxicar-nos
de nosaltres mateixos, estimular la glàndula pineal de l’exercici voluptuós de mirar la infinitat de les coses reals abastables, encalçar la ratlla del nostre horitzó predilecte, escatir el nucli misteriós de la bellesa d’aquest paisatge i el seu retroescenari (l’esmorzar de forquilla a Garriguella), deixar-nos despentinar una estona per l’aire de tramuntana, acariciar per la suculència del manyac sol de la primavera incipient i parar l’oïda a l’eco llunyà del pas de les legions romanes i cartagineses damunt d’aquestes terres emporitanes.

D’entrada és de tota lògica que el corredor natural que enllaça el flanc mediterrani de la Península Ibèrica amb el continent europeu (sobretot amb Roma a través dels sud de França i els Alps Marítims) constituís la ruta terrestre utilitzada des dels temps més remots. A l’època dels ibers rebia el nom de Via Hercúlia o Via Heràclia perquè comunicava amb les mítiques Columnes d’Hèrcules a Cadis i l’estret de Gibraltar. També se’n va dir Camí d’Aníbal, per la ressonància del pas irrompent dels cartaginesos, i en últim terme camí dels romans. 

Al tombant de la nostra era l’emperador romà va batejar-lo Via Augusta, alhora que l’ampliava per al pas de les legions ocupants d’Hispània i després per al comerç i la colonització (un cop franquejat el Pirineu, s’anomenava Via Domícia, la columna vertebral de la Gàl.lia Narbonesa). Al llarg dels 1.500 km peninsulars, el traçat s’ha mantingut bàsicament intacte fins avui a múltiples punts, per exemple al pas fronterer del Pertús per part de la carretera, l’autopista, el tren d’alta velocitat i el túnel de connexió interfronterera de la línia elèctrica de Molta Alta Tensió (MAT). 

Que el traçat de la ruta d’avui sigui tan similar no significa que es coneguin gaire detalls sobre l’antiga via ibera i romana ni les seves nombroses ramificacions damunt del terreny concret. Víctor Hurtado i el seu cosí Amadeu Cuito van dedicar vuit anys entusiastes a retrobar la traça de la Via Heràclia a la comarca fronterera. Van publicar-ne el resultat al llibre La Via Heràclia, entre la història i el paisatge, editat l’any 2000 a compte d’autor amb mapes, escrits, dibuixos de l’artista alemanya Anke Blaue i fotos històriques de J. Esquirol i J. Donadeu. 

A aquest tram precís del camí dels afores de Rabós que vam tornar a recórrer ahir amb els amics, els autors d’aquella recerca hi van viure el crit d’una revelació, molt ben descrita per Cuito al seu llibre: “Vam passar molt temps buscant una prova física o documental que ens confirmés un dels itineraris possibles, fins que un dia Víctor Hurtado, que publicà un mapa de la Catalunya de l’any 1000, va recordar l’existència d’un document de l’any 935 al qual el bisbe de Girona mencionava com a límit dels dominis de l’abadia de Sant Quirze [de Colera] una ‘strata’ que va de Delfià a Rabós. Una ‘strata’ a aquella època feia indiscutiblement referència a una via habilitada pels romans. Forts d’aquest descobriment capital, vam tenir la sort de trobar a Rabós un tros d’aquest antiquíssim camí. A la punta d’un camp el vam veure enfonsar-se enmig d’un devessall d’arços blancs, esbarzers de flors rosades, cues plomoses, fulles dentades, raïms de flors grogues i fruits vermells caient sobre un terra verd tacat de flors blaves (...) Suàvem. De sobte vam sentir un crit. Entre la malesa corria una línia de pedres blanques enlluentades pel sol. Quan hi vam arribar i vam aixecar els ulls, quedàrem bocabadats. Fins a la collada pujava recta i esplendorosa una avinguda solemne que transformava la muntanya en sagrada. No es veien cases ni cultius. A mig aire, un vol d’alzines sureres oferia la seva ombra solitària. El cel estava immòbil i la terra era deserta, però sota la pell bruna d’aquella naturalesa salvatge fluïa el temps dels humans”. 

Poc després Amadeu Cuito va tenir l’amabilitat de portar-me al punt exacte d’aquella revelació i explicar-me la troballa sobre el terreny, al camí dels afores de Rabós. La meva mirada no estava documentada com la seva i només vaig veure naturalesa salvatge allí on ell discernia amb l’Eureka! d’Arquímedes el traçat de la Via Heràclia. No em va decebre, perquè la meva fe en les paraules de Cuito és absoluta i perquè les nostres escapades al Coll de Banyuls, a Perpinyà o a les taules de ca la Maria de Mollet de Peralada són autosuficients per elles mateixes, vull dir que l’eventual demostració de postulats històrics no augmentaria el plaer de la nostra conversa amistosa. 

Per més que la traça de la Via Heràclia dels ibers resulti inconsútil als meus ulls als afores de Rabós, la seva vibració no. La fe terrenal --l’entusiasme de creure-- mou muntanyes i obre camins, inclosa la Via Heràclia dels ibers del segle VI aC als bellíssims afores de Rabós, tal com vam tornar a comprovar ahir amb els amics, després d’un bon esmorzar de forquilla, pel plaer de retrobar aquell exercici voluptuós de mirar la infinitat de les coses reals abastables, o si més no creure retrobar-lo.