Als grans discursos de la història n’hi falta un, del president Azaña

La historiadora Nathalie Renault-Rodet acaba de publicar a l’editorial francesa Eyrolles una nova recopilació de 80 grans discursos que han passat a la història, aquest cop centrats en el segle XX. N’hi falta un de manera clamorosa, el pronunciat pel president de la II República espanyola Manuel Azaña el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona (on residia aleshores el govern de l’Estat) per exposar en plena Guerra Civil la seva proposta de “Pau, pietat, perdó” als dos bàndols enfrontats. El plantejament del president Azaña va relliscar del tot damunt la pell del general Franco i va seguir fent-ho durant els 37 anys següents del seu règim, fins que va morir de vell al llit. L’autora del llibre prefereix incorporar-hi el de Dolores Ibárruri, Pasionaria, pronunciat al balcó del ministeri de l’Interior a Madrid el 19 de juliol del 1936 i conegut per la consigna del “¡No pasarán!”. També és cert que la conducta del president Azaña durant els mesos posteriors al seu discurs va resultar controvertida, per la decisió d’abandonar el país –i la partida-- el 5 de febrer del

1939 pels camins de muntanya de la Vajol (Alt Empordà), quan el govern republicà encara controlava el 30% del territori: la capital madrilenya i la costa mediterrània entre Almeria i València.

Les tropes republicanes del Grup d’Exèrcits de la Regió Centre (GERC) estaven intactes, entre 400.000 i 600.000 homes, segons les diferents estimacions, de la mateixa manera que la flota ancorada a la base naval de Cartagena, al marge del defallent nivell d’armament i de moral. En aquelles dues forces es basava la política de resistència del cap del govern, Juan Negrín. 

El president Azaña es va desentendre de la política de resistir de Negrín. Es va instal.lar a l’ambaixada de París, sense haver dimitit encara. La condició extraterritorial de la legació diplomàtica permetia, en alguna feble mesura, mantenir la idea que es mantenia en territori espanyol. Una part del personal de l’ambaixada es va negar a servir-lo, tot adduint que es combatia a la zona Centre-Sud i que la seva obligació era allí. 

El 27 de febrer del 1939 Azaña abandonava l’ambaixada, els locals de la qual van ser remesos per les autoritats franceses aquell dia mateix als representants del govern de Burgos. El president va traslladar el domicili a una finca de la petita localitat francesa de Collonges-sous-Salève (Alta Savòia), fronterera amb Suïssa i molt propera a Ginebra. Només d’arribar-hi va expedir la dimissió irrevocable al president de les Corts, Diego Martínez Barrio, el qual es trobava refugiat a París i va assumir el càrrec en funcions. 

Al cap d’uns mesos Azaña fugia de Collonges-sous-Salève, en ser ocupada la zona pels alemanys. Es va instal.lar finalment a la localitat de Montauban, prop de Tolosa del Llenguadoc, on moriria el 3 de novembre del 1940 sense pau, pietat ni perdó.