Reivindicació encongida i difusa dels populars caliquenyos

A Catalunya sempre hi ha hagut conreu de tabac en petites proporcions i sempre s’hi han elaborat cigars o puros artesanals, en particular els populars caliquenyos. Una part del conreu i de l’elaboració es feia al marge de la llei i dels canals comercials establerts. No per això es pot confinar a l’època de l’estraperlo ni associar-ho exclusivament al franquisme. El llibre de Francesc Canosa acabat de publicar amb el títol Fumar-se el franquisme. La Catalunya del caliquenyo (Ara Llibres) ofereix un tema i una portada atractius, però és poc descriptiu, s’entortolliga en un estil literari difús i es limita a un període determinat i a un espai geogràfic, el triangle lleidatà de Fondarella, Torregrossa i Juneda (“el clúster del caliquenyo”, “la Cuba catalana”), per bé que de caliquenyos se n’elaboraven i se n’elaboren també a altres punts i altres moments (el mes de gener d’enguany la Guàrdia Civil encara va comissar
15.000 caliquenyos clandestins a un bar de la localitat valenciana Moixent).

Al meu llibre del 1998 Cigars, la cultura del fum (Ed. La Magrana) vaig dedicar un capítol a “Els bastards: farias, palmeros, caliquenyos i toscans”. Hi explicava que la legislació espanyola permet als particulars el conreu, assecament i una primera manipulació del tabac per a la preparació de les fulles, però no que elaborin ni venguin cigars ni cigarrets, dret reservat a les empreses concessionàries. Les autoritats solien tenir una actitud permissiva envers l'elaboració privada i local d'alguns cigars com ara els palmeros i els caliquenyos, tot i que en d'altres moments apliquessin la llei. 

A Itàlia, per contra, els toscani es van salvar a canvi d'entrar en el procés comercial d'elaboració i distribució reglamentada per part de l'empresa estatal italiana. Conserven avui cinc modalitats comercialitzades als estancs: el Toscano (sis mesos d'envelliment com a mínim), el Toscano extravecchio (envelliment superior), l'Antico Toscano (l'únic elaborat a mà i el més cotitzat), el Garibaldi (de gust més dolç) i els petits Toscanelli.

Són anatòmicament diferents dels cigars tradicionals, en la mesura que la capa embolica directament la tripa, sense capote intermedi. Capa i tripa són fets d'una sola mena de tabac, l'aspre Kentucky d'origen nord-americà conreat tradicionalment a Itàlia. Es manté l'arrelada tradició de partir el toscano en dues meitats abans d'encendre'l per l'extrem trencat, i continua tenint partidaris entre les actuals generacions, reconeixibles a ulls clucs per la flaire agredolça que desprèn aquesta singularitat italiana. 

De les "Cartes per anar tirant" que Oriol Bohigas publicava setmanalment al diari Avui, el 1995 n’adreçava una al president de Tabacalera i li preguntava: "¿Per què no es venen normalment alguns cigars espanyols que, segons sembla, es fabriquen clandestinament? Per exemple els caliquenyos, uns exemplars insòlits de la nostra cultura del fum. Som molts els que gaudim amb el fum i el tacte del caliquenyo. No sé quan van desaparèixer i per què foren exiliats a una lleugera clandestinitat. Em temo que és un problema d'estil. El toscà i el caliquenyo tenen l'estranya virtut de mostrar d'una manera evident un origen popular que ha assolit un cert grau d'ús sofisticat. Tabacalera prefereix oferir una línia popular més falsa, però més indiscutible: les abominables farias, que cada vegada es vesteixen amb més luxe, com una enganyifa perniciosa. Les farias són cigars que semblen fabricats per ser fumats pels vells i els nous peronistes --els d'allà i els d'ací--, pels nous rics de la xerinola o pels hereus de la vulgaritat gestual de l'estraperlo. Potser amb uns quants toscani i caliquenyos a l'abast els acabaríem de civilitzar".