Entendre Buenos Aires, un assumpte pendent

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Encara no he entès Buenos Aires. L’he estimada, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses, no sempre entendre-les. Potser hauria calgut una mica més d’estabilitat. Les pujades de sucre sentimentals gaudeixen de massa més crèdit que la seva decantació, els efluvis de massa més poesia que la calma i les exhalacions massa més que les inhalacions. L’amor ha estat moltes vegades una passió irrompent més que una arquitectura. El carrer Florida: Durant molts anys el carrer Florida va ser l’eix del
centre de Buenos Aires, un dels primers convertit en artèria reservada als vianants, sense la irrupció circulatòria de les grans avingudes. Ara sucumbeix en gran part al comerç de baratillo i a la caça del foraster.

Les botigues de roba de cuiro ja no són les millors. Tampoc les oficines bancàries, les galeries comercials, les llibreries ni les cases de discos. Només els quioscos de premsa hi mantenen una vitalitat envejable, bigarrats i titil.lants de colors cridaners. 

El restaurant El Establo del carrer Paraguay, a una travessia de l’eix de Florida, es manté com un dels establiments intactes i ofereix l’espectacle trepidant de la parrilla abocada al carrer, damunt de la qual es dauren els talls de carn, en un ballet governat pel l’art del parrillero entresuat, àgil i taciturn.

La Plaça San Martín 

A un dels extrems del carrer Florida, la plaça del general San Martín exhala el perfum humit dels grandiosos ombús, gomers, palos borrachos, xicrandes, tipuanes, magnoliers, araucàries i ceibos. La monumentalitat d'aquests arbres es deu al fervorós humus deltaic de la pampa sobre el qual creixen. Buenos Aires és pampa amb edificis al damunt. 

La segona meitat de la seva espectacularitat es deu a un antic impuls de planificació urbanística, el qual va dur a contractar a partir del 1860 arquitectes paisatgistes d’origen francès, a una època carregada de fe en la capacitat de l’home per modelar parcs, ciutats, països i destins. Damunt del fabulós tou de les exportacions agropecuàries, el cens de la capital es va multiplicar per vuit entre 1864 i 1914, i encara va duplicar entre 1914 i 1955. Era l’edat d’or en què un peso valia 2’5 francs suïssos, l’època de l’embelliment urbanístic de la “París de l’Amèrica del Sud”.

L’avinguda Corrientes i la plaça de Mayo 

El carrer Florida també condueix a l’avinguda Corrientes, l’eix dels teatres, cafeteries i llibreries obertes fins la matinada. El tram primordial s‘allarga entre l'avinguda 9 de Julio i el carrer Callao, les set cuadras decisives. A la cruïlla de la 9 de Julio amb Corrientes s’alça el famós Obelisc, emblema de la capital. 

La veïna avinguda de Mayo va ser traçada per il.lustrar el gran moment del centenari de la independència, amb nous edificis modernistes en alçada i el primer metro subterrani d'Amèrica Llatina. L’aire espanyol de l'avinguda va venir donat per dues equivocacions: plantar-hi plataners (injustificats davant l’atractiu de les espècies locals) i optar per l’estretor encaixonada de l’urbanisme del Vell Continent, la gasiveria del pam quadrat que allí haurien pogut saltar. 

La plaça de Mayo opera com a centre polític per l’activitat de la Casa Rosada, la seu de la presidència del país. La Casa Rosada ja no és rosada. Per les raons incomprensibles habituals, l’estucat de la façana ha virat sense consideració cap el mateix to fangós "color de león" de les aigües de l’estuari del Riu de la Plata que discorre a tocar.

La Costanera 

La Costanera –el front marítim de l’infinit estuari— ofereix alguns accessos practicables, breus asomos. Als afores han sorgit alguns clubs de bany i countries d’esbarjo, però el caràcter urbà de la façana marítima s’ha vist tot sovint escamotejat. Subsisteix el costum de passejar al llarg del murallón de la Costanera, pescar las escarides mojarritas, prendre el sol o recalcar-se a la barana per contemplar els vaixells que entren i suren del port. Aquestes aigües no s’han distingit mai per la transparència. Roberto Artl parlava de “rojiza llanura”, Alvaro Yunque de “mar de aguas oscuras, ancha pampa de cobre”, Ezequiel Martínez Estrada de “este mar de linaza y caramelo”, Josep Pla de “color fangoso, un color de salmón podrido del estuario del río”. Borges rematava, des de la peanya del seu domini, irònic i estranyat: “¿Y fue por ese río de sueñera y de barro que las proas vinieron a fundarme la patria?”.

La Bombonera 

Un cop a la vida s’ha d’haver assistit al derbi, al gran clàssic Boca-River a l’estadi del primer, a la Bombonera. L’última vegada que ho vaig fer el partit va començar quan encara voleiaven els paperets llançats pel públic al moment apoteòsic de l’aparició dels equips damunt la gespa. A l'atmosfera hi suraven els efluvis de les graelles de choripán i hamburgueses, disposades als passadissos. La barra brava de Boca cantava estrofes impúdiques a la de River. Per damunt de tot dominava el crit històric, el lema mític, la consigna de sempre: el "¡Dale Boca!", sense més lletra que la repetició de dues paraules d’una manera molt més onomatopeica, gutural, cavernosa i udolant que el que permet suposar la transcripció al llenguatge escrit.

Puerto Madero 

La contradicció de la capital girada d’esquena al port ha estat resolta amb el nou Puerto Madero, convertit a partir del 1998 en barri d’alt stànding, oficines i habitatges de luxe, restaurants i facultats d’universitats privades. Va simbolitzar la confiança dels inversors internacionals en l’era privatitzadora del president Menem, de la qual el flamant Puerto Madero n’és el principal monument de facto. 

La filosofia i l’estètica de shopping center van adquirir a Puerto Madero categoria de paradigma. Buenos Aires tornava a veure gran, però ho feia sobre la pauta dels standards internacionals, imitant-los a remolc. L’oligarquia estanciera va importar el 1910 els models europeus de manera mecànica, l’oligarquia menemista va fer el mateix amb els motlles nord-americans.

La pampa 

Quan em sento aclaparat per la manca d’explicacions que Buenos Aires acostuma a oferir sobre la seva sort canviant, embafat pel difícil equilibri entre el destí i els seus cicles, procuro desalterar-me a la silenciosa pampa, en uns trajectes interiors que potser ho són doblement. L’espectacle sense taquilla, pitagòric, greu i solitari de la pampa, d'una monotonia assentadíssima, arriba a enganyar una mica el regust d'òxid que deixa la memòria quan s'agita. Sortir a escampar la boira ha estat sempre un recurs higiènic. 

La capital argentina ha eixamplat molt les dimensions, però d’alguna manera l'empedrat dels carrers encara desemboca a la pampa, com en temps de Borges. La magnitud de la cosmòpolis dels 14 milions d’habitants encara deixa molt terreny lliure al seu voltant, diverses províncies sumades, perquè s’hi mantingui a ple pulmó el “vertigen horitzontal” del gran miratge de la pampa, de la vida.