A Llafranc l’aigua que em festeja de què és feta, d’on és treta?

Ahir vaig anar a passejar a la platja deserta però vivíssima de Llafranc, violentada des del 1970 en la seva biografia moral per la construcció d’un port suposadament esportiu dissenyat amb els peus, cegat pels corriments de sorra que provoquen les llevantades després de rebotre contra la Punta d’Es Blanc i escombrar la platja. Amb els peus es poden fer coses meravelloses, per exemple caminar, no construir ports suposadament esportius. “Una obra per a rics amb mentalitat pobra”, escrivia el setmanari Destino el 6 de juny de 1970 a propòsit d’aquest pitafi llafranquí. Fa més de quaranta anys que hi és, potser m’hi acostumaré, no ho sé. La platja de Llafranc forma part de la meva ruta natural i tenaç per combatre la buidor
d’estómac, l’aridesa mental i l’atonia de la rutina, per treure a passejar els pensaments dispersos i col.locar la mirada a la línia d’un horitzó dilatat amb la intenció de retrobar el gust literal d'alguns plaers, l’escuma dels somnis, la il.lusió administrada com unes gotes de llimona damunt del pàlpit tebi de la vida.

El primer tram del passeig arbrat amb pins que ressegueix la corba de la platja porta el nom de Francesc de Blanes. Es refereix a Francesc Pla Auger, el pescador conegut com a Xicu de Blanes, perquè hi va néixer el 1827. Posteriorment va ser l’únic resident fix tot l’any a Llafranc, on va morir el 1904 després d’haver exercit les vaporoses funcions de cabo de mar o autoritat delegada a la platja. El seu nom va ser donat per l’Ajuntament palafrugellenc a aquest tram del passeig l’any 1920. 

A l’actual núm. 12 s’hi contempla un altre dels estropicis que l’urbanisme canicular va perpetrar a partir del moment que va ensumar la sang del negoci. La petita Casa Plaja, construïda per l’eminent arquitecte gironí Rafael Masó l’any 1929, representava un motllo senzill i exquisit del que hauria pogut ser la construcció turística arran de mar. Disposava d’un generós porxo abocat a la platja. Les finestres adoptaven l’elegància bàsica de les arcades de mig punt, que són la forma més agraciada que ha inventat l’home per emmarcar el mar. Tota la façana, amb motius decoratius de ceràmica esmaltada, va ser arrasada el 1951 pels nous propietaris, convertida en un mur-cortina bastard mitjançant un permís municipal d’obres de “reforma de aberturas”. 

El següent tram, igualment flanquejat per pins alts i esvelts, es diu passeig de Cípsela, la ciutat mítica engolida per la progressió de la línia de costa del Mediterrani que es trobava a aquests topants, segons el poema Ora Maritima escrit pel poeta romà Ruf Fest Aviè el segle IV dC, basat en el relat mitològic i en el mapa d’un mariner grec de mil any abans. Els pocs arqueòlegs que s’hi han interessat (Adolf Schulten, Josep Pella i Forgas) creuen que pot correspondre al jaciment arqueològic de la Fonollera (Torroella de Montgrí), on s’han fet troballes d’un nucli habitat de l’Edat del Bronze (1.500 anys abans de la nostra era).

La llegenda és capriciosa i ha situat tot sovint Cípsela al redós del cap de Sant Sebastià, a la platja de Llafranc. El nom de Cípsela es fa present aquí amb una certa freqüència. A la meva memòria continua associat a l’antic restaurant Cypsele, situat a una de les cantonades de la plaça de l’Ajuntament de Palafrugell, pioner en la recuperació durant l’hivern del plat barroc d’es niu i les seves sobretaules igualment abarrocades. 

Llafranc ja era abans de la Guerra Civil un indret d’estiueig de la burgesia gironina i barcelonina. Les dimensions amables de la platja, la bellesa harmònica de la badia ara emmordassada pel port, la comoditat de l’abastiment des de Palafrugell i la proximitat dels atractius empordanesos hi van afavorir la villeggiatura. El 1933 obria l’hotel Terramar, el 1935 l’hotel Llevant. El 1953 els tres germans Bisbe convertien la casa familiar en cèntric hotel Llafranc i l’any següent arrencava el Casamar, encimbellat a les Escales de Garbí que comuniquen amb el camí de ronda cap a Calella de Palafrugell. 

El 1958 va entrar a treballar a la cuina de l’hotel Llafranc el cuiner marroquí Sadiki Ichuo M’Barek, més conegut per Charly, el qual despuntaria per dues altíssimes especialitats. Primer el propietari Josep Bisbe el va convertir en especialista reconegut del millor arròs negre del país. En segon lloc Charly va ser durant llargs anys sense cap necessitat de maquillatge el Baltasar dels Tres Reis Mags que arriben cada vespre del 5 de gener per mar a la platja de Llafranc, discretament patrocinats a l’inici pels propietaris de l’hotel Llevant, Montserrat Turró i Jaume Farrerons, per tal d’hipnotitzar els seus fills, que avui regenten l’establiment. 

Els primers anys la cara del rei blanc s’assemblava vagament al cuiner Antoni Estrach de l’hotel Llevant, el rei ros al pintor Rodolfo Candelaria i el negre al veterà cambrer Isidre Sala. El periodista Miquel Gil Bonancia redactava el pregó que llegien Ses Majestats i tot plegat adoptava aquell vespre hivernal el pes de l’il.lusió palpable, la dels infants i la dels grans. La figura del rei negre encara va augmentar de magnetisme amb el fitxatge del cuiner Charly, de pell negra natural, el qual s’adreçava als nens en àrab de versió original mentre sentia als seus braços el tremolor de les criatures aterrides i alhora extasiades. L’arribada quasi íntima dels Reis Mags per mar a la platja de Llafranc és la més commovedora que jo hagi vist mai. 

El 1961 va obrir el restaurant León, de l’avi León Rovira Bastons, potser més desapercebut al carrer de segona línia, basat en el peix que anava amb plena alegria de la barca de la casa a les taules, ennoblit encara per la preparació justa de l’àvia Teresa Maspons i de la néta Montse Rovira. El peix de can León, Déu meu, quina simple i inoblidable festa! Molt més endavant, el 1996, va obrir al passeig de Cípsela núm. 10 el restaurant Simpson de Maribel Palet a la cuina (a Palafrugell el cognom Palet és un rang a l’heràldica popular) i el marit Fèlix Mozo a la sala. 

La competència, doncs, és estreta a Llafranc i les predileccions complicades. Ahir em vaig decantar per l’hotel Llevant, potser perquè em delecta contemplar durant l’àpat l’exquisida pinacoteca que va anar aplegant a les parets la mare Montserrat Turró. Mentre visqui acariciaré l’esperança que l'actual cuiner Quim Farrerons torni a posar algun dia a la carta els peus de porc amb escamarlans que van marcar època. 

La producció literària a propòsit de Llafranc potser és limitada (podríem discutir-ho), però ha donat una obra d’admirable nivell. La sardana “Com estàs, Llafranc?” és una peça afortunada per la conjunció entre la qualitat d'una lletra del poeta local palafrugellenc Josep Martí Clarà “Bepes“ i una música culminant de l’expert compositor Ricard Viladesau. El poeta local del llogarret anglès de Stratford-upon-Avon era William Shakespeare, el de Palafrugell Josep Martí Clarà, en Bepes. Sempre els he admirat tots dos, amb les salvetats que volgueu. 

La lletra d’en Bepes per a aquesta sardana és d’una construcció sintàctica sinuosa, com pertoca a les millors inspiracions. Posseeixo el mecanoscrit del poema, que l’autor em va obsequiar. Encara avui se’m fa difícil encaixar-ne algunes de les frases, la qual cosa també forma part de la meva admiració per l’encert de les imatges que conté, sense necessitat que casin damunt la pauta gramatical lògica. La sardana de Bepes-Viladesau és una peça de lluïment. 

La lletra proclama: “L’aigua que ve dels enllàs és blaveta de color. El mar blau, l’onada no (bis). Quan manyaga o no desfàs a la sorra que grogueja, aquesta aigua que et festeja de què és feta, d’on és treta? Es fa d’aire amb llum d’albada o de gotes de rosada o qui sap de què n’és feta... Tu que fas de festa gesta per trobar el ponent encès o per l’aire d’una aresta vols festa, més festa, festa que mirar Llafranc com és (bis)? Sorra neta i aigua clara i les nits de lluna plena s’ha vist més d’una sirena que s’hi renta bé la cara. Dalt la penya hi ha l’ermita, mig ermita mig hostal, tota nau es veu petita contemplada d’allà dalt. Al rompent l’ona no salta (bis)! Ve la nit i tot dormia, dorm que dorm fins que sortia un sol gras, vermell de galta, que donava amb llum bon dia. I tot brilla i tot remou i amb la llum que fa camí veus Llafranc amb colors nous estrenats cada matí (bis)!”. 

La música de Ricard Viladesau hi sobreposa un atractiu inigualable, dividit en diferents seccions rítmiques (els passos curts i els llargs), melodies canviants i el “pinyol” dels punts d’exclamació. He escoltat tocar i cantar aquesta sardana en múltiples ocasions, de vegades amb més talent i altres purament de tràmit, de “bolo”. Sempre m’ha estremit una fibra umbilical, segurament perquè estimo Llafranc i recordo la vivesa de tracte d’en Bepes, de Viladesau, dels músics i els cantaires que me la van fer conèixer.

La peça clou cada estiu la cantada d’havaneres del primer dissabte d’agost a la platja de Llafranc, no podria ser d’altra manera. És el moment d’anar a escoltar-la massivament, tot i que aquesta música no sempre dóna el millor a les concorregudes trobades d’estiu. 

El dia que Quim Farrerons torni a posar a la carta del Llevant els peus de porc amb escamarlans també haurien de reaparèixer amb les guitarres Josep Bastons, Pere Savalls, Jordi Tormo, Fonso Carreras, Carles Casanovas i Mineu Ferrer per cantar “Com estàs, Llafranc?” de la manera com són concebudes les grans, senzilles, afortunades coses úniques. Probablement serà un dia d’hivern tenaç, a la platja deserta però vivíssima.