La veritat de la Barcelona del barraquisme, no fa tant temps

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A la flamant platja olímpica de Barcelona, a tocar dels bars de moda arran de sorra i la moderna silueta dels parc biomèdic d’alta recerca científica, a l’ombra de la monumental sardina metàl.lica de l’arquitecte-escultor Frank Gehry, s’hi acaba d’inaugurar el primer dels onze plafons que seran col.locats a diversos punts de la ciutat per recordar que allà hi va haver durant llargs anys mísers barris d’habitatges de barraques que mereixen recuperar la dignitat dels que hi van créixer i la indignitat d’aquells que els van obligar a viure-hi, quan la
llampant Vila Olímpica era l’infamant Somorrostro. No parlo d’una època històrica tan allunyada. L’última barraca barcelonina va ser enderrocada el 1989, a la Perona, en vigílies olímpiques.

A finals de la dècada dels 1950 Barcelona allotjava als nombrosos nuclis de barraques el 7% de la població, unes 100.000 persones, més que el cens de tota la ciutat de Girona. Anteriorment, la dècada dels 1920 ja hi havia 6.000 barraques a la ciutat. Després de la Guerra Civil van aparèixer nous nuclis al Carmel, a la Perona i a Montjuïc, la muntanya convertida en autèntica favela.

L’erradicació del barraquisme es va revelar molt lenta. Primerament el franquisme va organitzar un Servicio de Control y Represión del Barraquismo que no servia de res de bo. Les barraques del capdamunt de la Diagonal van desaparèixer amb les obres del Congrés Eucarístic Internacional del 1952, una part de les de Montjuïc el 1964 per construir-hi el parc d’atraccions, les del Somorrostro per obrir el Passeig Marítim i les últimes al cim del turó de la Rovira poc abans dels Jocs Olímpics. 

Ara el Museu d’Història de la Ciutat ha elaborat una guia de les antigues zones de barraques, amb l’itinerari de les plaques de record. Un petit espai expositiu serà habilitat per la mateixa entitat al turó de la Rovira. A algun d’aquests indrets de memòria caldrà enaltir el llibre pioner que l’any 1969 va començar a descriure la vergonya que significava la subsistència de les barraques. Es titulava El Montjuïc del segle XX i el van escriure els periodistes “barracòlegs” Josep M. Huertas Claveria, Jaume Fabre i Josep Martí Gómez. 

Actualment Jaume Fabre assessora, amb un escepticisme actiu, la Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques. El malnom de “barracòlegs” no sempre va ser afectuós a la Barcelona de la gauche divine que canviava tan lentament d’època. Potser dintre d’algunes dècades els pisos-pastera, els edificis industrials abandonats i els assentaments a descampats urbans, als quals s’amuntega l’actual immigració, siguin objecte d’atenció per part de l’Ajuntament i del Museu d’Història de la Ciutat.
Tal com informava fa pocs dies la periodista Cristina Palomar a aquest mateix diari, acaba de ser desallotjat el descampat de la confluència dels carrers Àlaba y Bolívia, en ple barri tecnològic del 22 @, al qual vivien des de feia set anys catorze famílies procedents de Galícia i Portugal, ara reallotjades a pisos socials de Barcelona i de Montcada i Reixac. Segons l'Ajuntament barceloní, el Pla d'Assentaments Irregulars ha atès 570 persones en un any i mig, i n'ha reallotjat 267.