La Revolució francesa d’ahir i la que espera per demà

El republicanisme francès, fill de la Il.lustració i de la Revolució del 1789, ha consolidat un règim al qual el laïcisme, la separació de la religió dels afers públics, ha estat un pilar constitutiu, avui assentat. La religió és una senya d’identitat privada, no de la vida civil democràtica. La llibertat d’expressió inclou el dret a la irreverència i la sàtira, inclosa la sàtira impia de les diferents religions. Algunes organitzacions islàmiques franceses van denunciar davant la justícia el setmanari Charlie Hebdo quan el 2006 va reproduir les caricatures de Mahoma publicades per la revista danesa Jyllands-Posten. El judici va tenir lloc al cap d’un any i el tribunal va absoldre el setmanari. L’afer va quedar entès, des d’un punt de vista democràtic. Al costat d’aquest fet,
França és per antigues raons colonials el país amb més població musulmana d’Europa occidental (8% del cens, 5 milions de persones) A Europa hi viuen 44 milions de musulmans, molts amb la nacionalitat dels respectius països de naixença o de residència. Una part sensible dels francesos musulmans es troben marginats des de fa tres o quatre generacions a les extenses banlieues perifèriques, els polígons d'habitatges socials deixats de la mà de Déu i sotmesos al fracàs escolar, l’atur, la desigualtat, la manca d'expectatives, el subdesenvolupament intern, l'hostilitat, la humiliació, el sentiment d'exclusió i no de pertinença.

La diferència no es primordialment religiosa ni cultural, sinó d’oportunitats d’integració social. Un dels ensenyaments més colpidors dels últims dies ha estat el tuit imaginari atribuït al policia francès musulmà Ahmed Merabet, covardament rematat a terra pels terroristes: “Sóc l’Ahmed, policia mort. Charlie va ridiculitzar la meva fe i he mort defensant el seu dret a fer-ho”. 

El principi que expressa aquest tuit tan divulgat resulta impecable, però silencia el problema de la manipulació islamòfoba que alimenta l’auge de l’extrema dreta del Front National. També amaga el fracàs persistent de la de la democràcia republicana davant la segregació social a les seves banlieues, d’on procedeix el caldo de cultiu dels grups jihadistes locals. 

Si el gran beneficiat de la commoció provocada pels últims actes terroristes a França és el progrés electoral del Front National i no la revisió de la política desigualitària de la República envers les banlieues ni la revisió de la nefasta actuació occidental als conflictes del Pròxim Orient, aleshores la victòria haurà estat dels partidaris de l’enfrontament, cadascun amb les seves armes, més cafres o més sibil.lines. No és una qüestió religiosa ni cultural sinó política, de voluntat política d’enfrontar els problemes o bé emmascarar-los, de candents oportunitats polítiques aprofitades o malaguanyades.