El tango inèdit de Borges, de Jorge Sarraute i d’Elba Picó

La fundació madrilenya Casa del Lector i la Fundació Internacional Jorge Luis Borges anuncien que el 2015 editaran les quatre conferències que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el tango, un material inèdit recuperat imprevistament dècades després a partir de quatre velles cassettes. Ajuntar les dues paraules Borges i tango representa un atractiu assegurat, encara més tenint en compte que l’escriptor sostenia a contracorrent la particular teoria segons la qual l’autèntic tango dels barris populars portenys es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions
Evaristo Carriego i el 1958 el seu famós poema “El tango”, que acaba amb els versos: “El tango crea un turbio/ pasado irreal que de algún modo es cierto,/ un recuerdo imposible de haber muerto/ peleando, en una esquina del suburbio”.

Després el tango i Borges van seguir camins creatius molt separats, fins que la comercialitat va tornar a unir-los. El 1960 Astor Piazzolla va compondre una suite per a ballet inspirada en la narració de Borges “Hombre de la esquina rosada”, va posar música de milonga (un dels gèneres inclosos dintre del repertori del tango) als poemes de Borges “Jacinto Chiclana”, “A don Nicanor Paredes” i “El títere”, així com música de tango al seu poema “Alguien le dice al tango”. Dos anys abans, el 1958, Aníbal Troilo havia posat música a la “Milonga de Manuel Flores”, de Borges. 

La vella milonga ja havia estat recuperada amb èxit per poetes de la nova època, com Homero Manzi a “Milonga sentimental” i “Milonga de 900”, cantades per Gardel. Amb el pas dels anys, Borges escriuria prop de vint conegudes milongues. En general hi respectava la popular quarteta d’octosíl.labs, amb rima al segon i quart vers, en una mena de salmòdia recitativa molt pròpia de la tradició dels relats populars orals, sense recórrer a l’argot lunfardo 

La relació entre Borges i Piazzolla no va resultar plàcida, com dos galls a un galliner. La música que va compondre per a les seves lletres no va agradar gaire a l’escriptor, el qual declarava a la revista Información Literaria el març de 1966: “No quiero saber nada con ese señor, no siente lo criollo; Rivero sí [Edmundo Rivero, el cantant que les va enregistrar], pero él no. Y, ¿sabe?, tuve que explicarle los octosílabos. No entendía lo de sinalefa”... (dues vocals en contacte de dues paraules formen diftong, es pronuncien com una única síl.laba i modifiquen la mètrica del poema, pel fet de comptar dues síl.labes com una sola). 

El també lletrista Horacio Ferrer sentenciava poc després al Libro del tango a propòsit de Borges: “Cabe entender sin embargo que su interés por lo popular es más bien un rico pretexto literario y no estrictamente una manera de sentir; algunas de sus afirmaciones o de sus conclusiones de tipo doctrinario o histórico revelan errores de información y de enfoque que no invalidan la alta clase de sus textos, aunque despojan a éstos de genuino valor documental”. 

Posar música als poemes de Borges ha estat un repte reirerat i difícil. Una de les millors propostes, també inèdita pràcticament, va ser la del compositor Jorge Sarraute, argentí resident a Catalunya, a l’espectacle “Borges versus Borges” presentat a l’Auditori barceloní el 2005 amb Elba Picó (veu), Liliana Mafiotte (piano), Carlos Morera (bandoneó), Pere Bardagí (violí), Jordi Coll (violí), Ferran Saló (violoncel), Joaquim Alabau (violoncel) i l’actor Jordi Dauder a la dramatúrgia i els recitats. Jorge Sarraute hi va presentar les seves composicions sobre poemes de Borges com “Milonga del muerto”, “Milonga de Calandria”, “Milonga del forastero” o “El ciego”, així com els seus arranjaments de les composicions borgeanes de Troilo (“Milonga de Manuel Flores”) i de Piazzolla (“Jacinto Chiclana”, “Alguien le dice al tango”). 

Les composicions de Sarraute no són estrictament inèdites, però la sessió única d’aquell espectacle a l’Auditori barceloní quasi les hi converteix. Ningú no ha tornat a cantar la milonga “Jacinto Chiclana” com ho feia Elba Picó als seus concerts de tango, amb tota la fondària de la poesia de Borges i de la música de Piazzolla, i una dosi culminant d’art que hi posava ella.