El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina

La sacralització embadalida del luxe delirant de l’antic palau reial de Versalles, símbol dels excessos de la monarquia, va ser obra de la pròpia Revolució del 1789. El juny del 1794 un acord de la Convenció revolucionària declarava Versalles palau nacional i estipulava que seria mantingut i conservat per l’erari públic. El mateix any s’hi va obrir un Museu de l’Escola Francesa, un Museu d’Història Natural i altres dependències similars, desallotjades per Napoleó per tornar-les a habilitar com a la seva residència particular. Les obres de rehabilitació serien continuades per Lluís XVIII, i encara no han acabat, eternes com un pou
sense fons. El president socialista François Mitterrand (acabat d’elegir un any abans, amb quatre ministres comunistes al seu govern) va voler convocar precisament al palau de Versalles l’any 1982, amb una pompa orgullosa o potser nostàlgica del passat, la cimera de l’aleshores G-7 (els set països més industrialitzats del món).

El recurs al fast de Versalles ha estat permanent i intercanviable entre els governs dels successius règims. La megalomania versallesca ha quedat com a consubstancial del deliri de poder, fins avui mateix, arreu del món. Fa pocs mesos el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, ha estrenat als afores d’Ankara un palau de la presidència més gran que Versalles, Buckingham Palace i el Kremlin, després d’abocar-hi un pressupost de construcció de 346,5 milions d’euros i un altre de manteniment de 108 milions anuals. 

Lluís XVI, el Rei Sol embafat de glòria, va decidir construir a Versalles un palau mai no vist, una mise en scène megalòmana de la majestat del monarca, presentat com a superhome digne d’exercir el poder absolut a un fabulós castell enjardinat de 700 estances i 13.000 m2 sota teulada. L’espectacle del fastuós paper personal del sobirà, amb rituals dignes de Bizanci, era la seva forma de governar, de tenir controlada la cort i entretingut el poble a distància, de simbolitzar l’Estat més poderós, estructurat i burocratitzat del món occidental. Longeu, va regnar del 1661 fins la seva mort el 1715. 

Havia de ser el palau més sumptuós del món. Lluís XIV s’hi va instal.lar el 1677 i hi va traslladar el govern el 1682, en un deliri de luxe i refinament, però no per això de confort. La majoria dels cortesans s’allotjaven a dependències molt limitades, si no tenien els diners i l’autorització per construir-se una residència pròpia al voltant de Versalles. Les necessitats d’allotjament, menjar, aigua, llenya, cera i personal de neteja eren astronòmiques. Al seu llibre ja clàssic Louis XIV et vingt millions de Français, l’historiador Pierre Goubert apunta: “Nou subjectes del rei Lluís treballaven amb les seves mans de manera ruda i obscura per permetre al desè lliurar-se a les activitats burgeses o simplement a la peresa”. 

El versallesc regnat de Lluís XIV es caracteritzava per la misèria accentuada arreu del país. La fam, la pesta i les guerres van delmar dos dels vint milions de francesos. El bisbe jesuïta i escriptor Jacques-Bénigne Bossuet clamava l’any 1661 des de la trona als poderosos: “Moren de gana! Sí, senyors, moren de gana a les vostres terres, als vostres castells”. 

L’altre cèlebre bisbe i escriptor del moment, François Fenelon, escrivia el 1694 en els mateixos termes la seva coneguda Carta al rei: “Des de fa prop de trenta anys els vostres principals ministres han trasbalsat i capgirat totes les antigues consignes d’Estat per fer créixer al màxim la vostra autoritat. S’ha deixat de parlar d’Estat i de regles per parlar només del rei i el seu bon plaer. S’han portat a l’infinit les vostres rendes i despeses. Us han elevat fins al cel per haver esborrat, diuen, la grandesa de tots els vostres predecessors plegats, és a dir, per haver empobrit França amb l’objectiu d’introduir a la cort un luxe monstruós i incurable [...] França ja no és més que un gran hospital desolat i sense provisió [...] El poble que us ha estimat tant, que ha tingut tanta confiança en vós, comença a perdre l’amistat, la confiança i fins i tot el respecte [...] Tothom ho veu i ningú no gosa fer-vos-ho veure. Potser ho veureu-ho massa tard”. 

Lluís XIV va traspassar el problema al seu besnét de cinc anys, Lluís XV, després de col.locar un altre nét com a primer borbó d’Espanya, Felip V, al preu de la terrible Guerra de Successió. El besnét Lluís XV també va ser un rei longeu, sense resoldre cap dels desequilibris flagrants del seu país. Els va traspassar al nét següent, Lluís XVI, que ho pagaria a la guillotina. El rei, la noblesa, els clans de la cort, no van flairar com girava el vent.