Allò que enlluerna, en realitat, a la nova biblioteca més gran del país

A Girona s’acaba d’estrenar la biblioteca més gran del país en dimensions, una biblioteca amb afortunada alzina a la porta, salvada de les llargues obres de construcció, incòlume, orgullosa i guapíssima. Ahir dijous vaig tenir la sort d’assistir a la visita pública que hi encapçala cada dia la pròpia directora de l’equipament, Lourdes Reyes Camps (a la foto, feta per Jaume Fabre). Ara ja no sé què m’agrada més: el flamant equipament públic gratuït, la fortuna de l’alzina que presideix la porta d’entrada o el generós dinamisme bibliotecari, encarnat en aquest cas per la directora. La nova Biblioteca Carles Rahola de Girona enlluerna d’entrada per l’amplitud d’espais i per la claror natural que els arquitectes guanyadors del concurs de projectes (els argentins de Rosario residents aquí Mario "Pirulo" Corea i Sebastián Guerrico i el català Lluís Moran) han volgut que hi entri. Despunta igualment per la càlida accessibilitat que proposa a totes les sales, per les ganes de fer la vida més agradable a tothom mentre facilita la lectura. La manera de gestionar les biblioteques s’ha actualitzat molt, l’ús que en fa el públic també. Seria un error massa fàcil deixar-se enlluernar pels aspectes externs del
llampant edifici gironí, per la primera impressió de modernitat. A l’interior dels seus aspectes més visibles hi bull tota una nova concepció del servei públic de lectura, de l’accés obert a la difusió de la cultura. Aquest és l’aspecte més enlluernador, en realitat.

La nova biblioteca es troba a l'eixample gironí de l’avinguda Emili Grahit, a l’espai que abans ocupaven les casernes militars. Ha estat construïda amb un pressupost de l’Estat (com a cada capital de província, excepte a Barcelona) de 15,5 milions d’euros. La gestió corre a càrrec del Sistema Bibliotecari de Catalunya i per tant del departament de Cultura de la Generalitat. L’Ajuntament de Girona, pel seu cantó, no ha arribat a temps d’urbanitzar la plaça del davant del nou edifici, malgrat la llarga durada que han conegut les obres. La setmana entrant l’inaugurarà oficialment el president Artur Mas. També li pertocaria al ministre de Cultura, José Ignacio Wert, però no està anunciat. 

La nova biblioteca ve a substituir la vella situada a la Casa de Cultura de la Diputació, la qual va oferir durant llargs anys un servei que sempre recordaré amb gratitud. Lamentablement, també ve a substituir la Biblioteca Ernest Lluch (serà traslladada a la Casa de Cultura), de servei molt assentat, però tant la Casa de Cultura com la Biblioteca Ernest Lluch es mantindran com a centres públics d’activitats culturals a la ciutat. 

Per algun motiu discutible es consideren objectius d’excursió les ermites, els castells, els restaurants de calçotades o fins i tot els museus. Jo, en canvi, faig de tant en tant una excursió a alguna de les magnífiques biblioteques públiques que s’inauguren arreu del país. Seria hiperbòlic pretendre que aquestes noves biblioteques públiques són les actuals catedrals o els actuals estadis, però per a mi tenen un interès comparable.

Igual com ahir vaig agafar el tren de Girona, altres vegades ho he fet amb el de Figueres per recórrer de dalt a baix la Biblioteca Fages de Climent, inaugurada l’any 2000.  En aquella ocasió m’hi portava el pretext (verídic) de consultar unes obres que només trobo al seu fons local, però de fet hi anava per gaudir del nou equipament. Altres dies he agafat el tren del Maresme i he anat a la Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar, oberta el 2010 amb el nom d’un dels narradors més brillants i sedentaris de la literatura catalana, el qual hi treballava de bibliotecari abans de morir el gener d’aquell mateix any, als 56 anys.
També ho he fet amb la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar i altres inaugurades els últims temps, amb una predisposició de felicitat passejadora i lectora. La de Girona, però, bat rècords.