A Aiguablava fins i tot s’hi arriba a descobrir el Mediterrani

El mateix diari barceloní que l’any 2012 va anunciar amb honors de portada la descoberta a una finca privada de Palamós d’un ampli claustre romànic de procedència desconeguda que després va resultar fals, ara proclama a tota pàgina amb la mateixa lleugeresa que s’ha trobat “L’últim jaciment inèdit català” a la veïna platja d’Aiguablava (Begur), al turó de la Punta d’Es Mut actualment ocupat per un Parador Nacional. La lectura de la pàgina sencera fa sospitar un resultat similar a la primera de les exclusives sensacionals. Es pot entendre que un diari d’informació general no tingui coneixements arqueològics detallats, però n’ha de tenir sobre periodisme i contrastar les informacions abans de publicar-les a tota pàgina i de qualificar-les com ho fa al
seu títol. La troballa de fragments ceràmics escampats al turó d’Aiguablava, d’una vaga datació entre el segle VII i el segle VI aC, respon a la mateixa lògica elemental que totes les altres troballes similars als turons litorals veïns, on s’assentaven les poblacions prehistòriques.

Una troballa de fragments ceràmics no és el mateix que un jaciment excavat, estudiat, interpretat i exposat. L’article reconeix que l’any 1833 l’historiador Josep Pella i Forgas ja es referia a aquest assentament a la seva Historia del Ampurdán, com també altres autors posteriors. Ara s’hi ha trobat fragments ceràmics, com és lògic. El diari conclou: “L’equip que ha estudiat el jaciment es mostra esperançat que futures intervencions arqueològiques aclareixin les dimensions, la cronologia precisa i les raons que van comportar l’abandonament de l’assentament el segle VI aC”. 

Passejode tant en tant pels voltants del Parador d’Aiguablava, més concretament pel camí de ronda que surt de la platja situada als seus peus i arriba costejant fins la cala de Fornells i la Platja Fonda. La baluerna blanca del Parador, dissenyada per l’arquitecte Raimon Duran Reynals, sempre m’ha semblat una excrescència fora de lloc, concebuda expressament per clavar una guitza a aquest paisatge molt afortunat. 

La construcció d’un Parador Nacional en plena Costa Brava, dotada d’infraestructures hoteleres privades més que suficients, va ser idea d’un franquista inflamat com era el director general de Turisme, el periodista malagueny Luis Bolín, el qual va ocupar el càrrec del 1938 al 1952 en agraïment pels serveis prestats durant la Guerra Civil. Quan residia a Londres com a corresponsal del diari ABC, Bolín va ser la persona que va llogar l’avió privat Dragon Rapide amb el qual el general Franco viatjaria de les Canàries i el Marroc, on s’havia sublevat, fins a la Península per dirigir la guerra civil que acabava de provocar. 

A la postguerra, la idea de Bolín de construir un Parador Nacional a Aiguablava representava una bufetada contra els dos principals propietaris de l’indret, vinculats a la proscrita Lliga Catalanista: Joan Ventosa Calvell i Xiquet Sabater, responsable de l’Hotel Aiguablava. Els Parador va ser inaugurat pel ministre Fraga Iribarne el 24 de gener del 1966. Fins aleshores la xarxa de Paradors s’havia especialitzat en edificis històrics fora dels circuits turístics majoritaris. El d’Aiguablava va ser una excepció i ho continua sent. 

A Aiguablava i al seu cap de la Punta d’Es Mut hi ha històries poc conegudes molt més sucoses –i contrastades— que la dels fragments ceràmics convertits en “L’últim jaciment inèdit català”. Per cert, el nom de Punta d’Es Mut va ser donat per Josep Pla a l’editorial fictícia que va publicar l’any 1954 en edició limitada a compte d’autor el seu deliciós llibre Peix fregit. A més a més, el topònim recorda que a l’Empordà i a tota la Catalunya Vella es practicava la “parla salada”, l’article determinat en “es” i sa”, avui pràcticament perdut. De jaciments d’històries a Aiguablava n’hi ha de moltes menes.